Indignació: sentiment d’intensa ira que provoca un acte que es considera injust, ofensiu o perjudicial. Enutjat, irat, enfadat, enfurismat, fins als nassos…digues-li com vulguis però sempre m’ha agradat que una paraula més dins els milers de paraules que deu contenir un diccionari passi de la nit al dia, a convertir-se en l’estrella, a adquirir un significat nou que entre tots anem teixint després d’una setmana de protestes, acampades i debats.
El moviment dels indignats s’estén arreu com una taca d’oli, i qui més qui menys sap que les taques d’oli costen de marxar. Córre Martona, treu-te la samarreta que hi posarem polvos de talc! Recordo dir a la meva àvia, així el talc xupa l’oli i després és més fàcil de rentar, i m’agafava la samarreta amb aquella habilitat que només tenen les àvies per examinar la taca, i fer-ne un manyoc fregant-la enèrgicament ben segur que amb el record d’un safreig al subconscient.
Jo espero en candaletes que el govern es quedi sense polvos de talc i la taca persisteixi i no hi hagi sistema polític ni econòmic capaç de llevar una taca impulsada per persones de tota condició en qualitat de ciutadans disconformes, disposades a posar sobre la taula les ALTRES prioritats de la societat. M’agradaria que la taca quedés per sempre més estampada com a proba de que realment les persones com a individus ens mereixem ésser tractats com a tals i no com a ramats d’ovelles propietat de pastors que es van canviant la barretina de color però els camins obsolets i antinaturals per on ens porten son sempre els matexios, i van a petar al mateix carreró sense sortida on regnen, tal com diuen els indignats, els diners per sobre l’ésser humà, perquè per si no ens n’havíem adonat som éssers humans, i ens distingim dels altres éssers per les nostres capacitats mentals que ens permeten inventar, aprendre, fer coses complicades, ser capaços de concebir, transmetre, pensar conceptes abstractes, escriure, aprendre mandarí o saber l’edat dels estels així que per què coi no hauríem de ser capaços de tirar endavant aquestes revolucions pacífiques? Per què ens hauríem d’acabar acostumant a situacions precàries en diferents àmbits i conformar-nos amb aquella frase inútil "és el què ens ha tocat viure"? No senyor, com a Homo Sàpiens tenim la obligació de fer sentir la nostra veu i posar en joc totes les habilitats que la resta d'espècies no tenen, i com a Homo Sàpiens que sóc, a mi m’emociona molt que un sentiment es vagi forjant a través d’internet i les xarxes socials, passi en poques hores a convertir-se en una movilització que crida a pulmó “democracia real ya”, i que finalment prengui la forma i agafi ànima esdevenint un moviment apartidista i asindical però NO PAS APOLÍTIC i la cirereta, que me la descuidava, tot això rebutjant qualsevol incident violent.
Els indignats tenen una pàgina web http://democraciarealya.es d’on han penjat un manifest que ahir llegia atentament (avui hi ha un missatge que posa “tenemos problemas, vuelva en pocas horas” i la pàgina està en blanc, vull pensar que son problemes tècnics deguts a l’èxit i que la censura no hi té res a veure),doncs bé, el què llegia ahir, les propostes d’aquests individus que passen la nit al ras, son les propostes que diumenge m’agradaria que algun partit dels que hauré de votar tingués la dignitat de proposar, perquè he tingut la santa paciència d’anar llegint la propaganda electoral que ha invaït la meva bústia aquestes últimes setmanes, i sincerament, prefereixo rebre rebuts del gas perquè el discurs aquell de superarem la crisi econòmica impulsant nous llocs de treball, gaudirem d’habitatge públic, serveis d’assistència,tindrem una ciutat neta, millorarem el transport públic, bla, bla, bla, bla i més bla, que m’agafa vomitera, que això ja no ens serveix, que som persones, no productes de mercat, que no hi ha cap partit d’aquests que toleri una reforma de pes, que no s’ho creuen ni ells, que se’ls veu a tots la de sota i a mi no m’agrada jugar a aquest joc del ramat, que jo no en sé de política i necessito que algú parli com jo per poder votar a conciència, necessito una mica de llum, d’idees, de criteri, alguna cosa diferent, sentir-me identificada, necessito pensar que el futur dels meus fills s’aguantarà sobre valors més ferms, necessito creure en la democràcia. Ho necessito de veritat, perquè tinc 35 anys i el temps passa volant.
No he acampat ni acamparé a la Plaça Catalunya per una qüestió logística, però des d’aquest escrit em sumo als aturats, als mal pagats, als subcontractats, als precaris, als joves, als que surten de casa a les 8 i arriben a les 22 i només poden fer un petó de bona nit a uns fills ja adormits, a les que se senten culpables d’accedir a 16 míseres setmanes de baixa maternal i escupen verí quan llegeixen models socials de països nòrdics on les mares tenen una cara angelical i un coeficient més alt perquè han estudiat en un model d’educació basat en els alumnes i les seves necessitats, a tots els que no gaudim dels mateixos privilegis que la classe política, als que voldríem reduïr la despesa militar i tenir plaça a una guardería pública, als que no entenem per què no està prohibit invertir en paradisos fiscals, a tots els que sentim que això també és una mica nostre, que tenim coses a dir…
M’agrada pensar que l’ésser humà desconeix encara fins on pot arribar el destí de la seva propia espècie i que tot això passa perquè encara està en plena evolució, m’agrada pensar que no està tot fet. Que no s’aturin mai les protestes, siusplau, i que si ho fan sigui perquè alguna cosa finalment ha canviat.
