dimecres, 26 d’octubre de 2011

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES


Estic sola, el pare de les criatures torna a ser fora aquesta setmana. Aquell parell dormen de fa estona, puc sentir els llavis molsuts de l’un tibant de la tetina del biberó que li fa de xumet tota la nit i el respirar tranquil de l’altre que ha pujat les escales de la llitera remugant com cada nit per intentar estirar una mica més el dia, és com sa mare, és a dir jo, que troba que els dies de dia tenen massa hores i la nit la començaria una i una altra vegada per arribar just ara a aquest punt.
Quan estic sola no puc evitar petits gestos que repeteixo sempre com un ritual: sopar cornflakes i res més, posar-me la part de dalt del pijama del pare de les criatures, emportar-me l’ordinador al llit, tenir el mòbil a prop, assegurar-me que he tancat la porta amb clau, comprobar tres mil vegades, no és broma, tres mil vegades que el despertador està posat a les 7 i aleshores sí, apagar el llum de la tauleta de nit ja molt tard entrada la matinada. Després ve tota aquella estona indesitjable en la que sento tots els sorolls del món i el llit esdevé aquell bosc que tots hem temut alguna vegada.

Heu llegit mai un conte de Maurice Sendak que es diu Where the wild things are ?  jo el tinc molt present, sobretot el moment en que l’habitació de’n Max es va convertint en bosc frondós. Anyway, que dirien a Anglaterra, deixe-m’ho córrer que encara les passaré magres aquesta nit, i és que amics, confesso: com més gran em faig més poruga em torno, i mira que m’agrada anar sola pel món i per racons que més d’un no trepitjaria, però ves per on, ara ja ben instaladeta dins la trentena, m’agafa por de la foscor. Em pregunto si hi deu tenir alguna cosa a veure el fet de perdre la innocència pel camí i adonar-me a aquestes alçades que el món no és com jo em pensava de petita i que les coses que surten al TN passen de veritat. És que en passen de molt grosses últimament, no trobeu? o sóc jo? si sóc jo que algú m’ho digui, també podria ser, però tinc la sensació que triomfa descaradament la violència allà on va i esclata la ira cada vegada que algú aixeca una pedra i per acabar-ho d’adobar, a la que et descuides la terra tremola i ens deixa a tots amb un pam de nas. I a petita escala, en aquest dia a dia que existeix fora de la pantalla i més enllà de la premsa tot passa depressa i corrents, ho pensava avui tornant en moto, m’ha impactat una fulla de plataner contra el pit circulant per la Diagonal, l’he portada enganxada una bona estona i m’he adonat que era tardor i jo encara amb la idea al cap que hauria de fer-me una pedicura per lluir els peus amb les sandàlies, i fixa’t, ja porto mitjons i encara haig de trucar per demanar hora. Els moniatos que se’ls mengi ta mare amb aquesta calor...això ho he sentit aquest matí arribant a  la porta de l’escola del meu fill... tampoc cal, no siguem fatalistes, que si et concentres fa una mica de fred i tot. I a mi que aquest any que no hi hagi bolets, sincera i egoïstament no m’importa massa perquè els bolets no m’acaben d’agradar, sempre els trobo gust de sorra mullada i la textura gelatinosa si la puc evitar, l’evito. Parlant de bolets, demà ve un amic a sopar i no sé pas què li faré, i parlant de bolets també, acabo de recordar que no he passat per la tintoreria ni he comprat beta i goma per la bata de la guarderia, però quan? si arribo que la que ven beta i gomes ja no sap ni com es diu, i allà a la guarderia que no ho saben que jo no en sé de fer això que em demanen? posar una goma al coll i punys de la bata perquè ja estrenem les d’hivern. Apa, espavila’t Martona. Sense beta, sense goma i sense traça per cosir.
Parlo de coses inconnexes i sense sentit, me n’estic adonant, però és per això que us deia de la por; en realitat estic fent temps, una provocació per a la meva son mentre agafa forma una idea: tinc por a la por, tot plegat un producte de la meva consciència que també, ja li val, amb la de productes interessants que hi ha allà fora i no se li acut res més que posar-se poruga, casum tot. Ai Marta reina, prou, que canses, i els demés tampoc han de per què aguantar les teves neures nocturnes.
Si s’acaba l’octubre, i sembla ser que sí, que s’acabi també el meu caos caòtic que em ronda de fa dies, i ja que passem full de calendari, passem també tot el què hem dit i no hauríem volgut dir i que amb la fulla nova vinguin tantes altres coses importants de les que no ens volguem arrepentir.
Nois us deixo, és tard i encara haig de comprobar, tres mil vegades, que el despertador em sonarà demà a les 7.
Bona nit.

P.D: Maurice Sendak és tendre i no fa por, però l'habitació de'n Max que s'endinsa al món dels monstres sempre m'ha capficat. No deixeu de llegir-lo vosaltres ni llegir-lo als vostres fills per culpa meva, us fascinarà.
 

dijous, 13 d’octubre de 2011

iThankyou


Tu no ho saps, ho potser sí, però des que has deixat més de mig món orfe de conceptes teconològics i sorpreses futures el nom de les quals comencarien per “i”, els teus col.legues professionals han posat un retrat teu en les connexions a internet a través de tot allò que vas inventar, retrat sobre fons blanc amb algunes dades en negre seguint aquesta estètica que estic convençuda que ha fet picar a més d’un despistat, a mi la primera. 
Et toques la barbeta i se m’acciona una relació iconogràfica inevitable: el pensador de Rodin, però a diferència d’ell, tu alces la vista i ens mires de cara, desafiant i a la vegada amb tendresa. Em recordes l’Spielberg i les teves ulleres les de John Lennon, també les de Gandhi i no sé que és el que hi veig a la teva mirada però és comú en una sèrie de persones que em cauen bé, amb les que gratament me’n aniria a prendre alguna cosa i tot picant cacauets salats parlaria d’aquesta vida que no és poc. 
Sé que és un efecte òptic que té una explicació senzilla i que és comú en els retrats en els que la persona manté la mirada frontal, però si vaig a la cuina a omplir el meu bol amb cornflakes i et deixo sobre l’escriptori, em segueixes amb la vista, si em desplaço lateralment per rascar-me l’última picada d’un mosquit confós per la calor d’aquest mes d’octubre rescalfat, segueixes mantenint la mirada, i jo que tinc tendència a caure de quatre potes a totes les trampes, em pregunto: què mires? què em vols dir?
T’haig de dir que aquesta setmana passada hem estat tots revisant el teu discurs d’un acte de graduació a la Universitat de Standford, qui més qui menys, s’ha anotat frases senceres a la Moleskine o a l’Evernote de torn, i qui més qui menys ha pensat que dins les teves paraules hi havia un missatge crítpicament dirigit a ell, perquè segur que ja ho saps, però per aquí a casa nostra les coses no pinten massa bé, i l’odiosa crisi econòmica comporta ja uns danys colaterals i un cost destructor en els ànims de tots nosaltres, ens afecti o no directament. Patim una por més aviat visceral i la paraula crisi comença a provocar sensacions desagradables m’atreviria a dir que a les boques de tot els estòmacs del país, així que Steve, ens hem agafat les teves paraules com un bàlsam personalitzat, i ens les llegim una estoneta cada dia, alguns com jo, més que per la crisi, per l’efecte de lifting que tenen en els nostres cervells arrugats; M’alegra que no siguis entrenador de futbol, ni polític, ni un cuiner excessivament famós, m’alegra que no siguis producte de Tele 5 i que t’hagis convertit en heroi per la feina feta sempre des d’una fama continguda i una gentil discressió.
És curiós que des que ens has deixat proliferen una sèrie d’acudits gràfics graciosos i aguts en els que puges al cel amb ganes de canviar les coses, és curiós que tanta gent et faci a dalt al cel de la mà de Sant Pere quan espiritualment tu anaves de la mà de Buda i Bob Dylan. Això et demostra que ens has conquistat una mica a tots i ens hem agafat aquell dret innat a moldejar-te com una figura de fang sobre la que fem i desfem amb el mirall de la nostra imatge, tots voldríem ser una mica com tu, tots voldríem que fossis una mica nosaltres. 
Jo m’estaré quieta i no t’esculpiré, t’he conegut tard i la poma encara no la tinc mossegada del tot, però amb el teu permís m’apunto al carro dels que et llegeixen una mica cada dia, dels que es van graduar a Standford aquell 2005 perquè t’haig de dir que és llegir-te i començen les guspires adormides a despertar-se entre el record d’aquelles pessigolles que ens havien de portar tant lluny, és llegir-te i pensar que encara hi ha trens que no volem perdre, és llegir-te i saber que hi ha destins que no ens han deixat d’esperar mai.
Gràcies Mr.Jobs