diumenge, 28 d’agost de 2011

DE COM SETEMBRE RONDA DE FA DIES



Abans, els estius eren eternament llargs, i jo berenava sovint pa amb oli i xocolata. Era una etapa en la que l’arribada del setembre es veia venir de lluny disfressada d’una sensació que anava calant mica en mica, dissimuladament ajudada per l'anunci de Perona (uh, qué cartera más molona) a la mitja part de Verano Azul, però amb el bany de la tarda, el que et deixava els llavis morats perquè no hi havia qui et treiés de l’aigua, la insinuant silueta del 9 al calendari s’esfumava del tot, de sobte l’anunci de rotuladors Carioca podia esgarrar una mica la il.lusió d’aquell hedonisme que semblava no acabar-se mai, però tot i així estavem salvats, almenys fins aquell dia que tocava comprar els llibres i l’aironfix, aleshores sí que ja, el retorn a la realitat era indiscutible, no hi havia volta de full.

Passaren els anys i una era una calamitat amb les matemàtiques, la física i la química i l’arrivada del setembre era més aviat una amenaça gris i opaca que pesava en la ment i en l’esperit per culpa d’uns apunts desafiants farcits de conceptes buits de sentiments, i que esgarraven el potencial lletraferit d’una adolescent que no se’n sortia amb segons quins plantejaments :


“Una camioneta acelera cuando desciende por una colina, partiendo desde el reposo hasta 30 m/s en 6 s. Durante la aceleración, un juguete (m = 100 g) cuelga de una cuerda del techo. La aceleración es tal que la cuerda permanece perpendicular al techo. Determine:
-El ángulo
-La tensión en la cuerda”


El meu profe de física es deia Moisés i parlava castellà per això per mi la física sempre serà un malson en castellà, també era el director de l’institut i crec que li feia certa pena, era plenament conscient que allò per mi era una condemna. A qui se li acut penjar una joguina d’una corda del sostre d’una camioneta i baixar per un pujolet? En fi, era una etapa doncs, en la que el setembre no li feia absolutament res mostrar-se impertinent des de la mateixa revetlla de Sant Joan.

I vingueren setembres reposats, mansos i pacífics en una etapa d’anar fent camí cada vegada més aprop de mi mateixa fins que un bon dia ja no era una, ni erem dos sinó tres i ara ja quatre, i quan un deixa de ser un, el dos no té influència sobre l’arribada del setembre però el tres i el quatre....com ho diria? el tres i el quatre son el que més m’estimo d’aquest món i ben bé que me’ls he buscat jo, però el tres i el quatre durant un mes seguit, dues setmanes del quals els tinc jo tota soleta en exclusiva dia i nit en llocs idílics però sense connexió a internet i sovint sense cobertura al mòvil, aleshores l’arrivada del setembre és urgent, es presenta desitjosa, a punt estic de fer-li una recepció de benvinguda, de declarar el mes com un bé d’interès cultural, històric i sobretot, un bé personal. Desorbitada, excessiva, drama queen...us deixo insultar-me fins la sacietat, però jo sé que les vacances no tornaran a ser vacances fins que aquest parell se’n vagin d’interrail (ja els ho pagaré jo si fa falta).


És curiós com la percepció de les coses va canviant i nosaltres som els mateixos, perquè sempre som els mateixos, encara que ja no ens quedin els llavis blaus i els dits arrugats per no voler sortir de l’aigua, en el fons sempre som els mateixos.

Val a dir que setembre comença el mateix dia de la setmana que desembre cada any, perquè hi ha 91 dies que separen setembre i desembre, que és un múltiple de set (el número de dies de la setmana). Cap altre mes acaba el mateix dia de la setmana que setembre en qualsevol any. Així doncs, bon setembre per tothom.

P.D: Moisés, con todo el respeto del mundo, este último párrafo lo acabo de sacar de la wikipedia en cuestión de dos segundos, saludos estés donde estés.
























divendres, 19 d’agost de 2011

IMPERTINÈNCIES DEL NO FER RES


Post estiuenc, vagi per davant que qui avisa no és traïdor: nivell neuronal baix, nivell de cafeïna en sang baix, nivell de paciència amb criatures cridaneres baix, nivell del mar alt, molt alt perquè en aquesta platja de la que egoïstament em nego a dir el nom i on passem més que estones des de fa anys, l’agost és compatible amb els metres quadrats de sorra que li pertanyen a un quan vol mar, i aquí encara és possible passar el dia sense haver de vigilar no posar el peu sobre el nas d’algú, ni tenir per exemple, un gos pequinès bordant a l’orella. Aquí les hores estan com subjectes a una altra dimensió, i si els meus fills m’ho permeten, llegeixo, prenc el sol i tardo una hora aproximadament a mullarm-me tota sencera perquè l’aigua sempre és freda, fredíssima i quan surto, si un encara segueix amb la migdiada sota el parasol i l’altre continua a la recerca de crancs i petxines vives, jo em dedico a pensar i a observar la poca gent que pul.lula per aquí i haig de dir que hi ha una cosa que em té capficada aquests dies: les nòrdiques a la platja no s’embruten amb la sorra. 
He avisat al principi, el cap no em dóna més de si, reflexiono al voltant d’aquesta futilesa com si es tractés de la meva tesina antropològica particular i he arribat a nivells de concreció increïbles distingint en quin grau la sorra les embruta segons nacionalitats. Val a dir que aquí la sorra és de la punyetera, de la que s’enganxa a la pell com si li anés la vida, de la que quan et dutxes t’arrepenteixes d’haver estat asseguda a la vora del mar fent pastissets amb la pala i la galleda, tot i així però, a les holandeses, noruegues, sueques i fins i tot alguna britànica, us prometo que no se’ls adhereix igual, comprobat. Les que s’emporten un 10 en pulcritud sorril son les holandeses, que passegen cossos perfectes, alts i esblets amb un to daurat de pell increïble, es capbussen i a sobre son bones nadadores, surten i tornen a les toballoles que les esperen blanques, flonges i sobretot netes. Jo recordo quan erem molt petites i passavèm amb els meus avis uns dies a Calafell, quan encara era un petit i autèntic poble de pescadors o així el mantinc jo en el record perquè no hi he tornat a posar mai més un peu, amb barques blanques i blaves i vermelles i pescadors teixint la xarxa al llarg del passeig. Ho he somiat? no n’estic segura...Sigui com sigui, el que sí recordo segur és la meva germana gran i jo, a la petita encara li faltaven anys per néixer, ella prima i espigada i jo entradeta en carns i amb molts cabells a la cara, amb el meu avi Climent asseguts vora el mar agafant tallarines i la meva àvia Lídia a la platja amb vestit i barret: mireu nenes, les “ingleses” quines toballoles més blanques, no s’embruten mai. I aquesta frase m’ha persseguit tota la vida sempre que he estat a prop del mar, perquè jo ho intento de veritat, m’hi esforço, les porto netes, acabades de sortir de la rentadora sempre que puc, les estenc amb tota la cura del món, planto una abarca a dalt i una a baix per tal que no es moguin amb el vent i al minut ja son plenes de sorra. Ara puc culpar el meu fill gran que durant 6 anys ha volgut ser explorador de dinosaures però des de fa uns mesos es planteja ser ninja professional, i quan menys t’ho esperes surt de l’aigua i fa unes pràctiques del què ell anomena tècniques que et tiren per terra l’objectiu de la toballola neta. Però molt abans que aquest mini pluriempleat a qui segons diu tampoc li importaria ser granger vingués amb mi a la platja, jo ja tenia aquest problema particular amb la toballola bruta i la sorra als peus. En fi, que el tema nòrdic em té mosca perquè al capvespre, després d’aquella dutxa que val tot l’or del món, ben encremada i amb roba fresca, passagem per un camí de ronda que ressegueix la duna i que va deixant entreveure trossets de mar infinits, i entre foto i cafès amb gel, gelat i patinet, de sobte m’apareix tota una familia holandesa amb bicicleta, i la que em passa més a prop té la meva edat però un aspecte que torna a ser mereixedor del 10: també s’ha fet la dutxa, també s’ha encremat, però ella no sua sobre la bicicleta i padaleja digne com la que més, amb una ratlla de llapis d’ull blau turquesa que li resalta la mirada profunda i serena. Jo només he caminat darrera la prole i ja tinc una llaga al peu. Per què? tinc la meva pròpia teoria però és llarga d’explicar i pròpia d’un article del Science Today. En fi, en el fons que se m’enganxi la sorra a la pell m’honra, perquè és la sorra de la meva terra, i l’amiga digna del país de les tulipes i els esclops amb regust de formatge i mantega, ha de venir fins aquí per tal de poder-la trepitjar i deu ser per això que no se li enganxa ni l’embruta com a mi, perquè no va amb ella, perquè a nosaltres, els mediterranis la sorra ens uneix a un mar que no sap de toballoles blanques però sí de mariners i sardines.
Digueu-me “tiquis-miquis” però a mi el mar només m’agrada així, amb olor de sal i roques on s’hi amaguen crancs taronges, on la vista no veu res massa manipulat per la mà de l’home, on hi ha el “xiringuito” perfecte en el lloc correcte respectant els colors i les olors, així amb aquestes dunes i pins que llançen petons a l’aigua d’un blau casi fals de tant blau que és, com el blau de les pintures a l’oli de la paleta del meu pare que de petita em temptaven a posar-hi el dit quan un manyoc de blau fresc reposava sobre la tela, i mirat d’aprop era només això, un manyoc blau, tou i gustós de tocar quan la pintura encara no era seca del tot, però de lluny era ja una onada, un mar immens, el mar que a mi m’agrada. 
Ai companys, us deixo, me’n vaig a llegir al llit fins que se’m tanquin els ulls mentre deixo colar per la finestra oberta els debats entre grills i altres animalons de la nit que prefereixo no saber què son ni on son, però sonen a prop i benvingut també aquest airet que em fa dubtar entre tapar o no tapar un Oriol que ara sí per fi dorm rendit; esperem que l'airet no es converteixi en tramuntana i aquesta m’acabi d’abolir l’activitat cerebral pròpia d’un mes d’agost extrany.
Petons i abraçades des d’aquí....