60 SEGONS

La noticia ja té uns dies però a mi em torna cada dos per tres (sis) al cap; quan em rento les dents hi penso, quan espero en un semàfor hi torno a pensar, quan amb un ull miro les notícies i amb l’altre dutxo un nen ho torno a tenir present, i és que resulta que la noticia en qüestió podria fer que certes premises físiques se n’anessin en orris: els neutrins viatgen més depressa que la llum. 

Per algú com jo, que si lletres pures, que si història de l’art, que si calculadora en mà per saber quants anys tindré quan la meva prole sigui major d’edat, la paraula neutrí produeix certa repel.lència així dit ràpidament, el què passa és que a mi em va semblar llegir o sentir que de ser veritat, i sembla ser que ho han probat i probat incansablement i l’error no apareix per enlloc, si fós cert, seria possible viatjar en el temps. La comunitat científica va saltar de seguida dient que s’havia de ser extremament cautelós, no només en corraborar els resultats sinó i sobretot, en aquesta última afirmació d’anar endavant i endarrera  encara que siguin només 60 segons, però és clar, i reitero, per algú com jo, tot plegat obre un món de possibilitats segurament alimentat per haver visionat massa pel.lícules de l’Spielberg, o per haver entrat tant endins les aventures de J.X Fox fent de Marty Mcfly a  Regreso al futuro (un incís d’immersió lingüística: jo als 80 les pelis les veia en castellà i Back to the future, per molt que m’hi esmeri només la recordo amb molta tendresa com a Regreso al futuro i no m’agradaria batejar-la amb cap altre nom).

Jo passaria del cotxe aquell farcit de botons i de la relació dels meus pares i aniria directament  als anys 50 per posar-me vestits, als 60 per conéixer en Martin Luther King, als 30 per parlar una estona amb Gandhi, i possiblement i en cas d’estar agobiada, unes hores al paleolític inferior per no haver de donar explicacions a ningú i campar amb una pell per paratges verges.

Dit això, i tornant als neutris, acceleradors, relativitats i la muntanya del Gran Sasso, voldria demanar disculpes en nom de tots nosaltres al pobre Einstein, perquè tirar-li per terra tot el llegat de la teoria de la relativitat amb una excitació conjunta per l’experiment aquest fet sota terra és un pèl precipitat, el què passa és que tu també has d’entendre Albert, sigui on sigui que estiguis en aquests moments, que el tema dóna joc, si més no per a un científic de bata blanca i laboratoris mal subvencionats a qui aquests neutrins velocistes el deuen tenir orgasmat  pensant que hi ha una altra manera d’entendre l’univers. A mi el que realment em porta de cap Albert estimat, és que mentre jo dormo, treballo o em faig la pedicura, hi ha un grup de persones treballant en un projecte que es digui O.P.E.R.A (Ocilliation Project with Emulsion-tRacking Apparatus), però si el nom en sí ja és un poema, mira que quedaria cool poder dir que actualment estic immersa en el projecte O.P.E.R.A...de fet, actualment estic en el G.E.T.R.P (Ganes d’Engegar-ho Tot a Rodar Project) així que immersa ho estic un munt.

Saps Albert, per mi l’univers és el fons de pantalla que m’he posat al meu nou ordinador, una pluja de fotografies de galàxies, planetes, la lluna i els estels que es van projectant  quan em quedo molta estona en blanc i no tinc res a dir, i per tant res a escriure. Per mi l’univers son els gomets flourescents que vaig enganxar amb el meu fill gran al sostre de l’habitació perquè flipi una mica abans d’anar a dormir; per mi l’univers és inexplicable i físicament incomprensible, i ja m’agrada que sigui així, infinitament complexe, eternament inconquerible. Que els neutrins d’estrelles llunyanes segueixin travessant el meu cos sense jo saber-ho, al ritme de jazz o de blues, i que si un dia podem tirar 60 segons enrera siguem a temps d’aturar aquest mal parit que ha entrat avui a una església a Madrid i ha deixat malferida a una dona i ha acabat amb la vida  d’una altra que duia un fill preciós dins. 

Bona nit amics, jo em quedo una mica més per aquí donant-li voltes al tema ara que és fosc i no hi ha llum ni velocitat que em faci anar encara al llit.

PAPIL.LES GUSTATIVES I ALTRES RUGOSITATS DE LA LLENGUA

No m’agrada gens Manel. Perdo el nord amb la sopa de galets. He gaudit i entès  dos espectacles d’en Joaquín Cortés, em repugnen els toros (el món taurí, els toros com a animal, no em van ni em venen), em fa posar la pell de gallina “El cant dels ocells”, no puc soportar les sardanes, el so de la cobla em posa de mal humor i el ball en si el trobo aburridíssim, tampoc m’agraden les sevillanes. M’agrada el Barça. Em cau millor l’Iker Casillas que no pas el Cesc, el trobo guapo, i em va encantar el petó improvitzat que li va plantar a la dels ulls verds. M’agraden el pa de pessic i el rostit de prunes i pinyons que la meva àvia posa al pollastre per Nadal. M’encanta el vi caüt de la Vall d’Aran com a postre d’una nit de febrer, i el pescaíto frito com a tapa davant del mar. M’ imposa respecte la genialitat de Rafael Moneo i encara més la de Velázquez, em desperta tots els sentits Miquel Barceló i la sensibilitat silenciosa de Jaume Plensa, durant anys vaig llegir a Javier Marías, ara sóc fan de la única novel.la de Marta Rojals , no m’agrada L’Avui, m’agrada i molt El País....no m’agrada sentir-me sota pressió escrivint aquest post, i no m’agrada haver de fer aquest prèambul per deixar clar que tinc la ment i l’ànima oberta en qüestions nacionals. 

Terreny perillós per mi, no sé mai defensar el que sento perquè sento que no sento cap de les possibilitats de sentir que se m’ofereixen ni aquí  ni allà, així que he decidit ja fa temps, campar lliure i un pèl nòmada políticament parlant i poder separar la meva cultura i la meva llengua de l’opereta democràtica també d’aquí i d’allà i dir les coses pel seu nom sempre des del respecte absolut, i un dia els toca el rebre als d’aquí i un altre als d’allà i avui jo dic l’escola en català ara i sempre. 

Deixant a banda la plena constitucionalitat del model d’immersió de les escoles catalanes i portant el tema a un terreny més emocional però no menys objectiu, per mi és de calaix que a les escoles de Catalunya s’hi ensenyi en català, no ho trobo una imposició sinó l’aplicació lingüística correcta i lògica per viure i treballar a Catalunya, i quan un porta els seus fills a l’escola ho fa pensant només en el seu futur, no? El català és la llengua de Catalunya i el seu aprenentatge una poderosa eina d’integració, si mai me’n vaig a viure a Albacete, ja me’n cuidaré prou de no anar dient adéu siau pel carrer, m’adaptaré a la realitat lingüística del terreny i em sentiré molt satisfeta de saber parlar i escriure el castellà.  Més satisfeta em sentiré perquè l’esforç serà titànic, si mai visc a Corea i puc entrar al forn de pa i demanar qui és l’últim en coreà (hi ha forns de pa a Corea?) Sigui com sigui, per mi l’adaptació és una forma de respecte, i el respecte una manera de conviure i comprendre que en la diversitat rau la clau del futur incert d’aquesta humanitat rabiosa no sé exactament de què.

És veritat, es pot prescindir del català per viure i per treballar a Catalunya però és indispensable per establir un vincle afectiu amb aquesta comunitat autònoma, país, nació regió, territori o com us agradi anomenar-la, jo ho considero casa meva més que cap altre mot d’aquí dalt. Els que hi viuen,  hi treballen, hi mengen, hi estimen i s’hi estiren al sol, poden voler o no voler rebre una educació en català, però l’escola ha de ser en català perquè la llengua és la base de la identitat col.lectiva, i anar a l’escola i aprendre en català la garantia de la cohesió social, perquè si alguna cosa ens manca a tots, és cohesió, que ens hauria de caure la cara de vergonya. 

No voler aprendre en català quan un resideix  a Catalunya és tancar-se portes, i convertir una cosa que hauria de ser temporal, el desconeixament d’una de les llengües oficials a catalunya, en una situació vital permanent, i això, si els teus plans de futur son aquí, és tirar-se pedres a l’esquena.

I ho dic jo que parlo en castellà amb els meus amics que parlen castellà sense que això em suposi cap trauma ni em generi taquicàrdies perquè tinc la llibertat de passar-me a la meva llengua materna quan parli amb els meus amics i familiars que parlen català.  Ho dic jo que tant me fa si l’etiqueta del iogurt està en castellà perquè l’entenc, ho dic jo que penso que l’escola ens hauria de generar més respecte perquè aprendre és un tresor, i ho dic jo que penso que viure a Catalunya té com a conseqüència aprendre en català, no per fer la punyeta ni provocar jornades de xoc Catalunya-Espanya, sinó per fomentar la no discriminació i potenciar la llengua com el què és, una eina de comunicació i un símbol d’identitat.

Change your language and you’ll change your thoughts

Karl Albrecht 

IMPOSSIBLE PENSAR UN TÍTOL

No em castigo gratuïtament, és el meu bany de realitat diari, llegir premsa encara que sigui tard del dia, perquè hi ha notícies que no cal que siguin fresques, perduren al llarg del temps, hi ha llagues sempre vives, tant àcides i desgarradores que ens fan apartar la vista cap a minueses de la nostra existència i sembla que així no les sentim tant intensament, com el gel que de tant fred crema, de tant horror som capaços de veure-hi el no res, fer com si no existís, però SOMÀLIA existeix, ella i tantes altres terres i guerres oblidades, silenciades per culpa de la seva perdurabilitat en el temps, per la resisstència del propi dimoni i la seva maligne capacitat de destrucció, de lesionar, de trencar en mil bocins vides, esperançes, somnis però sobretot realitats.

Com sempre la culpa és dels altres, ens sentim més còmodes sabent que  Al-Xabaab controla les regions del sud que les Nacions Unides han declarat en estat de fam, quasi que millor que Al-Xabaab no permeti l’accés a ONG’s o institucions internacionals, perquè així des del sofà de casa, confirmem que que no hi podem fer res  i restem uns quants remordiments, una casa on qui més qui menys hi té un record (abonat) d’IKEA, empresa de la qui gratament llegeixo que ha fet una donació que supera la de molts països, concretament 62 millons de dòlars, una diferència considerable respecte a altres països com França (36), Alemanya (33), Espanya (32) o Itàlia (8), tot és benvingut, però un 10 pels suecs de mobles impronunciables.

Les proporcions èpiques d’aquesta tragèdia humana necessiten una solució igual de gegant, i com a persones que mengem cada dia molt més del que necessitem, tenim l’obligació de posar-nos com a repte augmentar la solidaritat, i per solidaritat val el no girar la cara, i per no girar la cara que cadascú faci el què pugui, material o moralment, però no hi ha massa temps per deliberar, el què es necessita és menjar, així de simple, menjar. El què es necessita també és un gegant enorme que mogui una mica el cul, perquè jo em pregunto, la ONU, a part  d’alertar de la situació fa alguna cosa més? Quan un es diu Nacions i de cognom Unides, vull pensar que ha de tenir un poder de gestió més gran que un que es digui IKEA, i per què cap govern, cap institució ni cap mitjà de comunicació li pot exigir responsabilitat a aquesta nena mimada? Algú li ha de poder demanar explicacions perquè 500.000 desplaçats per la pobresa en un sol païs no surten del no res d’un dia per l’altre; però si jo ja recordo quan era petita les notícies d'un dia a casa els meus avis, sonava “We are the world” i les imatges ja eren de Somàlia, jo creia en la cançó, innocent de mi, era una època en la que pensava que el món era bo i que quan fós gran Somàlia  somriuria. Però no va somriure,  més aviat va tornar a plorar  la mort de 300.000 somalís el 1992, 300.000 morts de gana, de fam. 

HOLA  ONU, hi ha algú???? On et deus haver oblidat la carpeteta amb possibles previsions de sequeres que bufetegen com aquesta i possibles mesures per frenar-ne l’impacte sobre les vides humanes?  M’has defraudat ONU estimada, també creia en tu de petita, de fet, encara de gran he somiat alguna vegada formar-ne part però ara ho deixo córrer perquè no li estàs donant la teva mà gegantina a Somàlia i és imperdonable que  li deixis només quatre opcions:

1. Escapar al Yemen o a Kenia (i puntualitzo ONU estimada, al Yemen no hi he estat encara però a mi a Kenia m’han tret pa florit de les mans amb ulls que se surten de les òrbites, he omplert sacs bruts de blat a tribus que tenen només la pell que els cobreix els ossos així que tampoc deuen anar sobrats com per anar-hi muntant camps de refugiats)
2. Si ets jove, posar-te a les ordres d’algun senyor de la guerra que no permet l’entrada d’ajuda humanitària i que es forneix d’armes que directe o indirectament son financiades per Espanya (també paguem visites del papa, per compensar imagino, i guanyar-nos una mica el cel)
3. Convertir-te en pirata i pescar pels que tenim peix a la nostra dieta i mentres esperes que piquin segrestar i exigir rescats
4. Morir-te de gana. 

No tot és culpa de la ONU, no tot és culpa de la sequera, ni tot és culpa d’Al-Xabaab, però alguna cosa em diu que algú que no sóc jo ha de poder fer retornar la consciència al poble somalí del seu valor com a persones, perquè ells segur que NO en tenen la culpa. Si durant dècades et diuen que l’alternativa a morir-te de fam és jugar a la guerra, l’ideologia acaba calant. Però a Somàlia i a altres drames veïns com Etiòpia hi neixen nens que encara hi son a temps de creure que l’apocalipsis que ara tenen davant un dia era una terra que tirava endavant amb dificultats però una terra digne.

No sé nois, a mi se’m escapa de les mans, només sóc conscient d'haver llençat avui un préssec que se m’ha fet malbé perquè he oblidat de menjar-me’l a l’oficina, m’he queixat de mil problemes amb internet per culpa d’unes obres, he fet morros perquè demà és cap de setmana i aquest em toca treballar, i he escrit aquesta entrada al blog sobre Somàlia però no he fet res per Somàlia.

Crec recordar que el primer Homo Sapiens, el Sapiens-Sapiens d’on venim tots i cada un de nosaltres, caminava per Somàlia, ja buscant menjar, pobre, aconseguint-ho amb més èxit que no pas ara perquè de fet va convertir-se en tu i en mi i si és així, tots podríem ser ara a Somàlia, si és així, tots som una mica de Somàlia. Si és així potser puc repescar “We are the world” i la ONU de la paperera de reciclatge on van a parar totes les meves quimeres fracassades.