dilluns, 5 de setembre del 2011

PAPIL.LES GUSTATIVES I ALTRES RUGOSITATS DE LA LLENGUA



No m’agrada gens Manel. Perdo el nord amb la sopa de galets. He gaudit i entès  dos espectacles d’en Joaquín Cortés, em repugnen els toros (el món taurí, els toros com a animal, no em van ni em venen), em fa posar la pell de gallina “El cant dels ocells”, no puc soportar les sardanes, el so de la cobla em posa de mal humor i el ball en si el trobo aburridíssim, tampoc m’agraden les sevillanes. M’agrada el Barça. Em cau millor l’Iker Casillas que no pas el Cesc, el trobo guapo, i em va encantar el petó improvitzat que li va plantar a la dels ulls verds. M’agraden el pa de pessic i el rostit de prunes i pinyons que la meva àvia posa al pollastre per Nadal. M’encanta el vi caüt de la Vall d’Aran com a postre d’una nit de febrer, i el pescaíto frito com a tapa davant del mar. M’ imposa respecte la genialitat de Rafael Moneo i encara més la de Velázquez, em desperta tots els sentits Miquel Barceló i la sensibilitat silenciosa de Jaume Plensa, durant anys vaig llegir a Javier Marías, ara sóc fan de la única novel.la de Marta Rojals , no m’agrada L’Avui, m’agrada i molt El País....no m’agrada sentir-me sota pressió escrivint aquest post, i no m’agrada haver de fer aquest prèambul per deixar clar que tinc la ment i l’ànima oberta en qüestions nacionals. 
Terreny perillós per mi, no sé mai defensar el que sento perquè sento que no sento cap de les possibilitats de sentir que se m’ofereixen ni aquí  ni allà, així que he decidit ja fa temps, campar lliure i un pèl nòmada políticament parlant i poder separar la meva cultura i la meva llengua de l’opereta democràtica també d’aquí i d’allà i dir les coses pel seu nom sempre des del respecte absolut, i un dia els toca el rebre als d’aquí i un altre als d’allà i avui jo dic l’escola en català ara i sempre. 
Deixant a banda la plena constitucionalitat del model d’immersió de les escoles catalanes i portant el tema a un terreny més emocional però no menys objectiu, per mi és de calaix que a les escoles de Catalunya s’hi ensenyi en català, no ho trobo una imposició sinó l’aplicació lingüística correcta i lògica per viure i treballar a Catalunya, i quan un porta els seus fills a l’escola ho fa pensant només en el seu futur, no? El català és la llengua de Catalunya i el seu aprenentatge una poderosa eina d’integració, si mai me’n vaig a viure a Albacete, ja me’n cuidaré prou de no anar dient adéu siau pel carrer, m’adaptaré a la realitat lingüística del terreny i em sentiré molt satisfeta de saber parlar i escriure el castellà.  Més satisfeta em sentiré perquè l’esforç serà titànic, si mai visc a Corea i puc entrar al forn de pa i demanar qui és l’últim en coreà (hi ha forns de pa a Corea?) Sigui com sigui, per mi l’adaptació és una forma de respecte, i el respecte una manera de conviure i comprendre que en la diversitat rau la clau del futur incert d’aquesta humanitat rabiosa no sé exactament de què.
És veritat, es pot prescindir del català per viure i per treballar a Catalunya però és indispensable per establir un vincle afectiu amb aquesta comunitat autònoma, país, nació regió, territori o com us agradi anomenar-la, jo ho considero casa meva més que cap altre mot d’aquí dalt. Els que hi viuen,  hi treballen, hi mengen, hi estimen i s’hi estiren al sol, poden voler o no voler rebre una educació en català, però l’escola ha de ser en català perquè la llengua és la base de la identitat col.lectiva, i anar a l’escola i aprendre en català la garantia de la cohesió social, perquè si alguna cosa ens manca a tots, és cohesió, que ens hauria de caure la cara de vergonya. 
No voler aprendre en català quan un resideix  a Catalunya és tancar-se portes, i convertir una cosa que hauria de ser temporal, el desconeixament d’una de les llengües oficials a catalunya, en una situació vital permanent, i això, si els teus plans de futur son aquí, és tirar-se pedres a l’esquena.
I ho dic jo que parlo en castellà amb els meus amics que parlen castellà sense que això em suposi cap trauma ni em generi taquicàrdies perquè tinc la llibertat de passar-me a la meva llengua materna quan parli amb els meus amics i familiars que parlen català.  Ho dic jo que tant me fa si l’etiqueta del iogurt està en castellà perquè l’entenc, ho dic jo que penso que l’escola ens hauria de generar més respecte perquè aprendre és un tresor, i ho dic jo que penso que viure a Catalunya té com a conseqüència aprendre en català, no per fer la punyeta ni provocar jornades de xoc Catalunya-Espanya, sinó per fomentar la no discriminació i potenciar la llengua com el què és, una eina de comunicació i un símbol d’identitat.
Change your language and you’ll change your thoughts
Karl Albrecht 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada