dilluns, 7 de novembre de 2011

MUDANÇA



Ei, que m'he canviat de blog, moltes gràcies per la companyia durant aquest temps; si encara us en queden ganes, a partir d'ara em trobareu a: 


NOPUCDORMIR coses que penso quan no puc dormir

Molts petons!

dimecres, 26 d’octubre de 2011

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES


Estic sola, el pare de les criatures torna a ser fora aquesta setmana. Aquell parell dormen de fa estona, puc sentir els llavis molsuts de l’un tibant de la tetina del biberó que li fa de xumet tota la nit i el respirar tranquil de l’altre que ha pujat les escales de la llitera remugant com cada nit per intentar estirar una mica més el dia, és com sa mare, és a dir jo, que troba que els dies de dia tenen massa hores i la nit la començaria una i una altra vegada per arribar just ara a aquest punt.
Quan estic sola no puc evitar petits gestos que repeteixo sempre com un ritual: sopar cornflakes i res més, posar-me la part de dalt del pijama del pare de les criatures, emportar-me l’ordinador al llit, tenir el mòbil a prop, assegurar-me que he tancat la porta amb clau, comprobar tres mil vegades, no és broma, tres mil vegades que el despertador està posat a les 7 i aleshores sí, apagar el llum de la tauleta de nit ja molt tard entrada la matinada. Després ve tota aquella estona indesitjable en la que sento tots els sorolls del món i el llit esdevé aquell bosc que tots hem temut alguna vegada.

Heu llegit mai un conte de Maurice Sendak que es diu Where the wild things are ?  jo el tinc molt present, sobretot el moment en que l’habitació de’n Max es va convertint en bosc frondós. Anyway, que dirien a Anglaterra, deixe-m’ho córrer que encara les passaré magres aquesta nit, i és que amics, confesso: com més gran em faig més poruga em torno, i mira que m’agrada anar sola pel món i per racons que més d’un no trepitjaria, però ves per on, ara ja ben instaladeta dins la trentena, m’agafa por de la foscor. Em pregunto si hi deu tenir alguna cosa a veure el fet de perdre la innocència pel camí i adonar-me a aquestes alçades que el món no és com jo em pensava de petita i que les coses que surten al TN passen de veritat. És que en passen de molt grosses últimament, no trobeu? o sóc jo? si sóc jo que algú m’ho digui, també podria ser, però tinc la sensació que triomfa descaradament la violència allà on va i esclata la ira cada vegada que algú aixeca una pedra i per acabar-ho d’adobar, a la que et descuides la terra tremola i ens deixa a tots amb un pam de nas. I a petita escala, en aquest dia a dia que existeix fora de la pantalla i més enllà de la premsa tot passa depressa i corrents, ho pensava avui tornant en moto, m’ha impactat una fulla de plataner contra el pit circulant per la Diagonal, l’he portada enganxada una bona estona i m’he adonat que era tardor i jo encara amb la idea al cap que hauria de fer-me una pedicura per lluir els peus amb les sandàlies, i fixa’t, ja porto mitjons i encara haig de trucar per demanar hora. Els moniatos que se’ls mengi ta mare amb aquesta calor...això ho he sentit aquest matí arribant a  la porta de l’escola del meu fill... tampoc cal, no siguem fatalistes, que si et concentres fa una mica de fred i tot. I a mi que aquest any que no hi hagi bolets, sincera i egoïstament no m’importa massa perquè els bolets no m’acaben d’agradar, sempre els trobo gust de sorra mullada i la textura gelatinosa si la puc evitar, l’evito. Parlant de bolets, demà ve un amic a sopar i no sé pas què li faré, i parlant de bolets també, acabo de recordar que no he passat per la tintoreria ni he comprat beta i goma per la bata de la guarderia, però quan? si arribo que la que ven beta i gomes ja no sap ni com es diu, i allà a la guarderia que no ho saben que jo no en sé de fer això que em demanen? posar una goma al coll i punys de la bata perquè ja estrenem les d’hivern. Apa, espavila’t Martona. Sense beta, sense goma i sense traça per cosir.
Parlo de coses inconnexes i sense sentit, me n’estic adonant, però és per això que us deia de la por; en realitat estic fent temps, una provocació per a la meva son mentre agafa forma una idea: tinc por a la por, tot plegat un producte de la meva consciència que també, ja li val, amb la de productes interessants que hi ha allà fora i no se li acut res més que posar-se poruga, casum tot. Ai Marta reina, prou, que canses, i els demés tampoc han de per què aguantar les teves neures nocturnes.
Si s’acaba l’octubre, i sembla ser que sí, que s’acabi també el meu caos caòtic que em ronda de fa dies, i ja que passem full de calendari, passem també tot el què hem dit i no hauríem volgut dir i que amb la fulla nova vinguin tantes altres coses importants de les que no ens volguem arrepentir.
Nois us deixo, és tard i encara haig de comprobar, tres mil vegades, que el despertador em sonarà demà a les 7.
Bona nit.

P.D: Maurice Sendak és tendre i no fa por, però l'habitació de'n Max que s'endinsa al món dels monstres sempre m'ha capficat. No deixeu de llegir-lo vosaltres ni llegir-lo als vostres fills per culpa meva, us fascinarà.
 

dijous, 13 d’octubre de 2011

iThankyou


Tu no ho saps, ho potser sí, però des que has deixat més de mig món orfe de conceptes teconològics i sorpreses futures el nom de les quals comencarien per “i”, els teus col.legues professionals han posat un retrat teu en les connexions a internet a través de tot allò que vas inventar, retrat sobre fons blanc amb algunes dades en negre seguint aquesta estètica que estic convençuda que ha fet picar a més d’un despistat, a mi la primera. 
Et toques la barbeta i se m’acciona una relació iconogràfica inevitable: el pensador de Rodin, però a diferència d’ell, tu alces la vista i ens mires de cara, desafiant i a la vegada amb tendresa. Em recordes l’Spielberg i les teves ulleres les de John Lennon, també les de Gandhi i no sé que és el que hi veig a la teva mirada però és comú en una sèrie de persones que em cauen bé, amb les que gratament me’n aniria a prendre alguna cosa i tot picant cacauets salats parlaria d’aquesta vida que no és poc. 
Sé que és un efecte òptic que té una explicació senzilla i que és comú en els retrats en els que la persona manté la mirada frontal, però si vaig a la cuina a omplir el meu bol amb cornflakes i et deixo sobre l’escriptori, em segueixes amb la vista, si em desplaço lateralment per rascar-me l’última picada d’un mosquit confós per la calor d’aquest mes d’octubre rescalfat, segueixes mantenint la mirada, i jo que tinc tendència a caure de quatre potes a totes les trampes, em pregunto: què mires? què em vols dir?
T’haig de dir que aquesta setmana passada hem estat tots revisant el teu discurs d’un acte de graduació a la Universitat de Standford, qui més qui menys, s’ha anotat frases senceres a la Moleskine o a l’Evernote de torn, i qui més qui menys ha pensat que dins les teves paraules hi havia un missatge crítpicament dirigit a ell, perquè segur que ja ho saps, però per aquí a casa nostra les coses no pinten massa bé, i l’odiosa crisi econòmica comporta ja uns danys colaterals i un cost destructor en els ànims de tots nosaltres, ens afecti o no directament. Patim una por més aviat visceral i la paraula crisi comença a provocar sensacions desagradables m’atreviria a dir que a les boques de tot els estòmacs del país, així que Steve, ens hem agafat les teves paraules com un bàlsam personalitzat, i ens les llegim una estoneta cada dia, alguns com jo, més que per la crisi, per l’efecte de lifting que tenen en els nostres cervells arrugats; M’alegra que no siguis entrenador de futbol, ni polític, ni un cuiner excessivament famós, m’alegra que no siguis producte de Tele 5 i que t’hagis convertit en heroi per la feina feta sempre des d’una fama continguda i una gentil discressió.
És curiós que des que ens has deixat proliferen una sèrie d’acudits gràfics graciosos i aguts en els que puges al cel amb ganes de canviar les coses, és curiós que tanta gent et faci a dalt al cel de la mà de Sant Pere quan espiritualment tu anaves de la mà de Buda i Bob Dylan. Això et demostra que ens has conquistat una mica a tots i ens hem agafat aquell dret innat a moldejar-te com una figura de fang sobre la que fem i desfem amb el mirall de la nostra imatge, tots voldríem ser una mica com tu, tots voldríem que fossis una mica nosaltres. 
Jo m’estaré quieta i no t’esculpiré, t’he conegut tard i la poma encara no la tinc mossegada del tot, però amb el teu permís m’apunto al carro dels que et llegeixen una mica cada dia, dels que es van graduar a Standford aquell 2005 perquè t’haig de dir que és llegir-te i començen les guspires adormides a despertar-se entre el record d’aquelles pessigolles que ens havien de portar tant lluny, és llegir-te i pensar que encara hi ha trens que no volem perdre, és llegir-te i saber que hi ha destins que no ens han deixat d’esperar mai.
Gràcies Mr.Jobs


dijous, 29 de setembre de 2011

60 SEGONS


La noticia ja té uns dies però a mi em torna cada dos per tres (sis) al cap; quan em rento les dents hi penso, quan espero en un semàfor hi torno a pensar, quan amb un ull miro les notícies i amb l’altre dutxo un nen ho torno a tenir present, i és que resulta que la noticia en qüestió podria fer que certes premises físiques se n’anessin en orris: els neutrins viatgen més depressa que la llum. 
Per algú com jo, que si lletres pures, que si història de l’art, que si calculadora en mà per saber quants anys tindré quan la meva prole sigui major d’edat, la paraula neutrí produeix certa repel.lència així dit ràpidament, el què passa és que a mi em va semblar llegir o sentir que de ser veritat, i sembla ser que ho han probat i probat incansablement i l’error no apareix per enlloc, si fós cert, seria possible viatjar en el temps. La comunitat científica va saltar de seguida dient que s’havia de ser extremament cautelós, no només en corraborar els resultats sinó i sobretot, en aquesta última afirmació d’anar endavant i endarrera  encara que siguin només 60 segons, però és clar, i reitero, per algú com jo, tot plegat obre un món de possibilitats segurament alimentat per haver visionat massa pel.lícules de l’Spielberg, o per haver entrat tant endins les aventures de J.X Fox fent de Marty Mcfly a  Regreso al futuro (un incís d’immersió lingüística: jo als 80 les pelis les veia en castellà i Back to the future, per molt que m’hi esmeri només la recordo amb molta tendresa com a Regreso al futuro i no m’agradaria batejar-la amb cap altre nom).
Jo passaria del cotxe aquell farcit de botons i de la relació dels meus pares i aniria directament  als anys 50 per posar-me vestits, als 60 per conéixer en Martin Luther King, als 30 per parlar una estona amb Gandhi, i possiblement i en cas d’estar agobiada, unes hores al paleolític inferior per no haver de donar explicacions a ningú i campar amb una pell per paratges verges.
Dit això, i tornant als neutris, acceleradors, relativitats i la muntanya del Gran Sasso, voldria demanar disculpes en nom de tots nosaltres al pobre Einstein, perquè tirar-li per terra tot el llegat de la teoria de la relativitat amb una excitació conjunta per l’experiment aquest fet sota terra és un pèl precipitat, el què passa és que tu també has d’entendre Albert, sigui on sigui que estiguis en aquests moments, que el tema dóna joc, si més no per a un científic de bata blanca i laboratoris mal subvencionats a qui aquests neutrins velocistes el deuen tenir orgasmat  pensant que hi ha una altra manera d’entendre l’univers. A mi el que realment em porta de cap Albert estimat, és que mentre jo dormo, treballo o em faig la pedicura, hi ha un grup de persones treballant en un projecte que es digui O.P.E.R.A (Ocilliation Project with Emulsion-tRacking Apparatus), però si el nom en sí ja és un poema, mira que quedaria cool poder dir que actualment estic immersa en el projecte O.P.E.R.A...de fet, actualment estic en el G.E.T.R.P (Ganes d’Engegar-ho Tot a Rodar Project) així que immersa ho estic un munt.
Saps Albert, per mi l’univers és el fons de pantalla que m’he posat al meu nou ordinador, una pluja de fotografies de galàxies, planetes, la lluna i els estels que es van projectant  quan em quedo molta estona en blanc i no tinc res a dir, i per tant res a escriure. Per mi l’univers son els gomets flourescents que vaig enganxar amb el meu fill gran al sostre de l’habitació perquè flipi una mica abans d’anar a dormir; per mi l’univers és inexplicable i físicament incomprensible, i ja m’agrada que sigui així, infinitament complexe, eternament inconquerible. Que els neutrins d’estrelles llunyanes segueixin travessant el meu cos sense jo saber-ho, al ritme de jazz o de blues, i que si un dia podem tirar 60 segons enrera siguem a temps d’aturar aquest mal parit que ha entrat avui a una església a Madrid i ha deixat malferida a una dona i ha acabat amb la vida  d’una altra que duia un fill preciós dins. 
Bona nit amics, jo em quedo una mica més per aquí donant-li voltes al tema ara que és fosc i no hi ha llum ni velocitat que em faci anar encara al llit.

dilluns, 5 de setembre de 2011

PAPIL.LES GUSTATIVES I ALTRES RUGOSITATS DE LA LLENGUA



No m’agrada gens Manel. Perdo el nord amb la sopa de galets. He gaudit i entès  dos espectacles d’en Joaquín Cortés, em repugnen els toros (el món taurí, els toros com a animal, no em van ni em venen), em fa posar la pell de gallina “El cant dels ocells”, no puc soportar les sardanes, el so de la cobla em posa de mal humor i el ball en si el trobo aburridíssim, tampoc m’agraden les sevillanes. M’agrada el Barça. Em cau millor l’Iker Casillas que no pas el Cesc, el trobo guapo, i em va encantar el petó improvitzat que li va plantar a la dels ulls verds. M’agraden el pa de pessic i el rostit de prunes i pinyons que la meva àvia posa al pollastre per Nadal. M’encanta el vi caüt de la Vall d’Aran com a postre d’una nit de febrer, i el pescaíto frito com a tapa davant del mar. M’ imposa respecte la genialitat de Rafael Moneo i encara més la de Velázquez, em desperta tots els sentits Miquel Barceló i la sensibilitat silenciosa de Jaume Plensa, durant anys vaig llegir a Javier Marías, ara sóc fan de la única novel.la de Marta Rojals , no m’agrada L’Avui, m’agrada i molt El País....no m’agrada sentir-me sota pressió escrivint aquest post, i no m’agrada haver de fer aquest prèambul per deixar clar que tinc la ment i l’ànima oberta en qüestions nacionals. 
Terreny perillós per mi, no sé mai defensar el que sento perquè sento que no sento cap de les possibilitats de sentir que se m’ofereixen ni aquí  ni allà, així que he decidit ja fa temps, campar lliure i un pèl nòmada políticament parlant i poder separar la meva cultura i la meva llengua de l’opereta democràtica també d’aquí i d’allà i dir les coses pel seu nom sempre des del respecte absolut, i un dia els toca el rebre als d’aquí i un altre als d’allà i avui jo dic l’escola en català ara i sempre. 
Deixant a banda la plena constitucionalitat del model d’immersió de les escoles catalanes i portant el tema a un terreny més emocional però no menys objectiu, per mi és de calaix que a les escoles de Catalunya s’hi ensenyi en català, no ho trobo una imposició sinó l’aplicació lingüística correcta i lògica per viure i treballar a Catalunya, i quan un porta els seus fills a l’escola ho fa pensant només en el seu futur, no? El català és la llengua de Catalunya i el seu aprenentatge una poderosa eina d’integració, si mai me’n vaig a viure a Albacete, ja me’n cuidaré prou de no anar dient adéu siau pel carrer, m’adaptaré a la realitat lingüística del terreny i em sentiré molt satisfeta de saber parlar i escriure el castellà.  Més satisfeta em sentiré perquè l’esforç serà titànic, si mai visc a Corea i puc entrar al forn de pa i demanar qui és l’últim en coreà (hi ha forns de pa a Corea?) Sigui com sigui, per mi l’adaptació és una forma de respecte, i el respecte una manera de conviure i comprendre que en la diversitat rau la clau del futur incert d’aquesta humanitat rabiosa no sé exactament de què.
És veritat, es pot prescindir del català per viure i per treballar a Catalunya però és indispensable per establir un vincle afectiu amb aquesta comunitat autònoma, país, nació regió, territori o com us agradi anomenar-la, jo ho considero casa meva més que cap altre mot d’aquí dalt. Els que hi viuen,  hi treballen, hi mengen, hi estimen i s’hi estiren al sol, poden voler o no voler rebre una educació en català, però l’escola ha de ser en català perquè la llengua és la base de la identitat col.lectiva, i anar a l’escola i aprendre en català la garantia de la cohesió social, perquè si alguna cosa ens manca a tots, és cohesió, que ens hauria de caure la cara de vergonya. 
No voler aprendre en català quan un resideix  a Catalunya és tancar-se portes, i convertir una cosa que hauria de ser temporal, el desconeixament d’una de les llengües oficials a catalunya, en una situació vital permanent, i això, si els teus plans de futur son aquí, és tirar-se pedres a l’esquena.
I ho dic jo que parlo en castellà amb els meus amics que parlen castellà sense que això em suposi cap trauma ni em generi taquicàrdies perquè tinc la llibertat de passar-me a la meva llengua materna quan parli amb els meus amics i familiars que parlen català.  Ho dic jo que tant me fa si l’etiqueta del iogurt està en castellà perquè l’entenc, ho dic jo que penso que l’escola ens hauria de generar més respecte perquè aprendre és un tresor, i ho dic jo que penso que viure a Catalunya té com a conseqüència aprendre en català, no per fer la punyeta ni provocar jornades de xoc Catalunya-Espanya, sinó per fomentar la no discriminació i potenciar la llengua com el què és, una eina de comunicació i un símbol d’identitat.
Change your language and you’ll change your thoughts
Karl Albrecht 

divendres, 2 de setembre de 2011

IMPOSSIBLE PENSAR UN TÍTOL


No em castigo gratuïtament, és el meu bany de realitat diari, llegir premsa encara que sigui tard del dia, perquè hi ha notícies que no cal que siguin fresques, perduren al llarg del temps, hi ha llagues sempre vives, tant àcides i desgarradores que ens fan apartar la vista cap a minueses de la nostra existència i sembla que així no les sentim tant intensament, com el gel que de tant fred crema, de tant horror som capaços de veure-hi el no res, fer com si no existís, però SOMÀLIA existeix, ella i tantes altres terres i guerres oblidades, silenciades per culpa de la seva perdurabilitat en el temps, per la resisstència del propi dimoni i la seva maligne capacitat de destrucció, de lesionar, de trencar en mil bocins vides, esperançes, somnis però sobretot realitats.
Com sempre la culpa és dels altres, ens sentim més còmodes sabent que  Al-Xabaab controla les regions del sud que les Nacions Unides han declarat en estat de fam, quasi que millor que Al-Xabaab no permeti l’accés a ONG’s o institucions internacionals, perquè així des del sofà de casa, confirmem que que no hi podem fer res  i restem uns quants remordiments, una casa on qui més qui menys hi té un record (abonat) d’IKEA, empresa de la qui gratament llegeixo que ha fet una donació que supera la de molts països, concretament 62 millons de dòlars, una diferència considerable respecte a altres països com França (36), Alemanya (33), Espanya (32) o Itàlia (8), tot és benvingut, però un 10 pels suecs de mobles impronunciables.
Les proporcions èpiques d’aquesta tragèdia humana necessiten una solució igual de gegant, i com a persones que mengem cada dia molt més del que necessitem, tenim l’obligació de posar-nos com a repte augmentar la solidaritat, i per solidaritat val el no girar la cara, i per no girar la cara que cadascú faci el què pugui, material o moralment, però no hi ha massa temps per deliberar, el què es necessita és menjar, així de simple, menjar. El què es necessita també és un gegant enorme que mogui una mica el cul, perquè jo em pregunto, la ONU, a part  d’alertar de la situació fa alguna cosa més? Quan un es diu Nacions i de cognom Unides, vull pensar que ha de tenir un poder de gestió més gran que un que es digui IKEA, i per què cap govern, cap institució ni cap mitjà de comunicació li pot exigir responsabilitat a aquesta nena mimada? Algú li ha de poder demanar explicacions perquè 500.000 desplaçats per la pobresa en un sol païs no surten del no res d’un dia per l’altre; però si jo ja recordo quan era petita les notícies d'un dia a casa els meus avis, sonava “We are the world” i les imatges ja eren de Somàlia, jo creia en la cançó, innocent de mi, era una època en la que pensava que el món era bo i que quan fós gran Somàlia  somriuria. Però no va somriure,  més aviat va tornar a plorar  la mort de 300.000 somalís el 1992, 300.000 morts de gana, de fam. 
HOLA  ONU, hi ha algú???? On et deus haver oblidat la carpeteta amb possibles previsions de sequeres que bufetegen com aquesta i possibles mesures per frenar-ne l’impacte sobre les vides humanes?  M’has defraudat ONU estimada, també creia en tu de petita, de fet, encara de gran he somiat alguna vegada formar-ne part però ara ho deixo córrer perquè no li estàs donant la teva mà gegantina a Somàlia i és imperdonable que  li deixis només quatre opcions:
  1. Escapar al Yemen o a Kenia (i puntualitzo ONU estimada, al Yemen no hi he estat encara però a mi a Kenia m’han tret pa florit de les mans amb ulls que se surten de les òrbites, he omplert sacs bruts de blat a tribus que tenen només la pell que els cobreix els ossos així que tampoc deuen anar sobrats com per anar-hi muntant camps de refugiats)
  2. Si ets jove, posar-te a les ordres d’algun senyor de la guerra que no permet l’entrada d’ajuda humanitària i que es forneix d’armes que directe o indirectament son financiades per Espanya (també paguem visites del papa, per compensar imagino, i guanyar-nos una mica el cel)
  3. Convertir-te en pirata i pescar pels que tenim peix a la nostra dieta i mentres esperes que piquin segrestar i exigir rescats
  4. Morir-te de gana. 
No tot és culpa de la ONU, no tot és culpa de la sequera, ni tot és culpa d’Al-Xabaab, però alguna cosa em diu que algú que no sóc jo ha de poder fer retornar la consciència al poble somalí del seu valor com a persones, perquè ells segur que NO en tenen la culpa. Si durant dècades et diuen que l’alternativa a morir-te de fam és jugar a la guerra, l’ideologia acaba calant. Però a Somàlia i a altres drames veïns com Etiòpia hi neixen nens que encara hi son a temps de creure que l’apocalipsis que ara tenen davant un dia era una terra que tirava endavant amb dificultats però una terra digne.
No sé nois, a mi se’m escapa de les mans, només sóc conscient d'haver llençat avui un préssec que se m’ha fet malbé perquè he oblidat de menjar-me’l a l’oficina, m’he queixat de mil problemes amb internet per culpa d’unes obres, he fet morros perquè demà és cap de setmana i aquest em toca treballar, i he escrit aquesta entrada al blog sobre Somàlia però no he fet res per Somàlia.
Crec recordar que el primer Homo Sapiens, el Sapiens-Sapiens d’on venim tots i cada un de nosaltres, caminava per Somàlia, ja buscant menjar, pobre, aconseguint-ho amb més èxit que no pas ara perquè de fet va convertir-se en tu i en mi i si és així, tots podríem ser ara a Somàlia, si és així, tots som una mica de Somàlia. Si és així potser puc repescar “We are the world” i la ONU de la paperera de reciclatge on van a parar totes les meves quimeres fracassades.

diumenge, 28 d’agost de 2011

DE COM SETEMBRE RONDA DE FA DIES



Abans, els estius eren eternament llargs, i jo berenava sovint pa amb oli i xocolata. Era una etapa en la que l’arribada del setembre es veia venir de lluny disfressada d’una sensació que anava calant mica en mica, dissimuladament ajudada per l'anunci de Perona (uh, qué cartera más molona) a la mitja part de Verano Azul, però amb el bany de la tarda, el que et deixava els llavis morats perquè no hi havia qui et treiés de l’aigua, la insinuant silueta del 9 al calendari s’esfumava del tot, de sobte l’anunci de rotuladors Carioca podia esgarrar una mica la il.lusió d’aquell hedonisme que semblava no acabar-se mai, però tot i així estavem salvats, almenys fins aquell dia que tocava comprar els llibres i l’aironfix, aleshores sí que ja, el retorn a la realitat era indiscutible, no hi havia volta de full.

Passaren els anys i una era una calamitat amb les matemàtiques, la física i la química i l’arrivada del setembre era més aviat una amenaça gris i opaca que pesava en la ment i en l’esperit per culpa d’uns apunts desafiants farcits de conceptes buits de sentiments, i que esgarraven el potencial lletraferit d’una adolescent que no se’n sortia amb segons quins plantejaments :


“Una camioneta acelera cuando desciende por una colina, partiendo desde el reposo hasta 30 m/s en 6 s. Durante la aceleración, un juguete (m = 100 g) cuelga de una cuerda del techo. La aceleración es tal que la cuerda permanece perpendicular al techo. Determine:
-El ángulo
-La tensión en la cuerda”


El meu profe de física es deia Moisés i parlava castellà per això per mi la física sempre serà un malson en castellà, també era el director de l’institut i crec que li feia certa pena, era plenament conscient que allò per mi era una condemna. A qui se li acut penjar una joguina d’una corda del sostre d’una camioneta i baixar per un pujolet? En fi, era una etapa doncs, en la que el setembre no li feia absolutament res mostrar-se impertinent des de la mateixa revetlla de Sant Joan.

I vingueren setembres reposats, mansos i pacífics en una etapa d’anar fent camí cada vegada més aprop de mi mateixa fins que un bon dia ja no era una, ni erem dos sinó tres i ara ja quatre, i quan un deixa de ser un, el dos no té influència sobre l’arribada del setembre però el tres i el quatre....com ho diria? el tres i el quatre son el que més m’estimo d’aquest món i ben bé que me’ls he buscat jo, però el tres i el quatre durant un mes seguit, dues setmanes del quals els tinc jo tota soleta en exclusiva dia i nit en llocs idílics però sense connexió a internet i sovint sense cobertura al mòvil, aleshores l’arrivada del setembre és urgent, es presenta desitjosa, a punt estic de fer-li una recepció de benvinguda, de declarar el mes com un bé d’interès cultural, històric i sobretot, un bé personal. Desorbitada, excessiva, drama queen...us deixo insultar-me fins la sacietat, però jo sé que les vacances no tornaran a ser vacances fins que aquest parell se’n vagin d’interrail (ja els ho pagaré jo si fa falta).


És curiós com la percepció de les coses va canviant i nosaltres som els mateixos, perquè sempre som els mateixos, encara que ja no ens quedin els llavis blaus i els dits arrugats per no voler sortir de l’aigua, en el fons sempre som els mateixos.

Val a dir que setembre comença el mateix dia de la setmana que desembre cada any, perquè hi ha 91 dies que separen setembre i desembre, que és un múltiple de set (el número de dies de la setmana). Cap altre mes acaba el mateix dia de la setmana que setembre en qualsevol any. Així doncs, bon setembre per tothom.

P.D: Moisés, con todo el respeto del mundo, este último párrafo lo acabo de sacar de la wikipedia en cuestión de dos segundos, saludos estés donde estés.