iThankyou

Tu no ho saps, ho potser sí, però des que has deixat més de mig món orfe de conceptes teconològics i sorpreses futures el nom de les quals comencarien per “i”, els teus col.legues professionals han posat un retrat teu en les connexions a internet a través de tot allò que vas inventar, retrat sobre fons blanc amb algunes dades en negre seguint aquesta estètica que estic convençuda que ha fet picar a més d’un despistat, a mi la primera. 

Et toques la barbeta i se m’acciona una relació iconogràfica inevitable: el pensador de Rodin, però a diferència d’ell, tu alces la vista i ens mires de cara, desafiant i a la vegada amb tendresa. Em recordes l’Spielberg i les teves ulleres les de John Lennon, també les de Gandhi i no sé que és el que hi veig a la teva mirada però és comú en una sèrie de persones que em cauen bé, amb les que gratament me’n aniria a prendre alguna cosa i tot picant cacauets salats parlaria d’aquesta vida que no és poc. 

Sé que és un efecte òptic que té una explicació senzilla i que és comú en els retrats en els que la persona manté la mirada frontal, però si vaig a la cuina a omplir el meu bol amb cornflakes i et deixo sobre l’escriptori, em segueixes amb la vista, si em desplaço lateralment per rascar-me l’última picada d’un mosquit confós per la calor d’aquest mes d’octubre rescalfat, segueixes mantenint la mirada, i jo que tinc tendència a caure de quatre potes a totes les trampes, em pregunto: què mires? què em vols dir?

T’haig de dir que aquesta setmana passada hem estat tots revisant el teu discurs d’un acte de graduació a la Universitat de Standford, qui més qui menys, s’ha anotat frases senceres a la Moleskine o a l’Evernote de torn, i qui més qui menys ha pensat que dins les teves paraules hi havia un missatge crítpicament dirigit a ell, perquè segur que ja ho saps, però per aquí a casa nostra les coses no pinten massa bé, i l’odiosa crisi econòmica comporta ja uns danys colaterals i un cost destructor en els ànims de tots nosaltres, ens afecti o no directament. Patim una por més aviat visceral i la paraula crisi comença a provocar sensacions desagradables m’atreviria a dir que a les boques de tot els estòmacs del país, així que Steve, ens hem agafat les teves paraules com un bàlsam personalitzat, i ens les llegim una estoneta cada dia, alguns com jo, més que per la crisi, per l’efecte de lifting que tenen en els nostres cervells arrugats; M’alegra que no siguis entrenador de futbol, ni polític, ni un cuiner excessivament famós, m’alegra que no siguis producte de Tele 5 i que t’hagis convertit en heroi per la feina feta sempre des d’una fama continguda i una gentil discressió.

És curiós que des que ens has deixat proliferen una sèrie d’acudits gràfics graciosos i aguts en els que puges al cel amb ganes de canviar les coses, és curiós que tanta gent et faci a dalt al cel de la mà de Sant Pere quan espiritualment tu anaves de la mà de Buda i Bob Dylan. Això et demostra que ens has conquistat una mica a tots i ens hem agafat aquell dret innat a moldejar-te com una figura de fang sobre la que fem i desfem amb el mirall de la nostra imatge, tots voldríem ser una mica com tu, tots voldríem que fossis una mica nosaltres. 

Jo m’estaré quieta i no t’esculpiré, t’he conegut tard i la poma encara no la tinc mossegada del tot, però amb el teu permís m’apunto al carro dels que et llegeixen una mica cada dia, dels que es van graduar a Standford aquell 2005 perquè t’haig de dir que és llegir-te i començen les guspires adormides a despertar-se entre el record d’aquelles pessigolles que ens havien de portar tant lluny, és llegir-te i pensar que encara hi ha trens que no volem perdre, és llegir-te i saber que hi ha destins que no ens han deixat d’esperar mai.

Gràcies Mr.Jobs