divendres, 25 de febrer de 2011

MATT vs JALEA REAL

Les 30 ampolletes de "Jalea real" que he pres durant 30 dies seguits no han fet efecte, i mira que he tingut paciència trencant els dos extrems de vidre de l'ampolleta en un moment del dia en el que la cafeïna encara no m'ha arribat a la sang, corrent el perill d'ingerir cristallets minúsculs mentres em preguntava mig adormida per què a l'any 2011 coexisteixen programes d'ordinador que t'agrupen les fotos segons el rostre que escullis i ampolletes de vidre el contingut del qual només te'l pots beure sempre hi quan tinguis la destresa manual suficient per desfer-te dels dos extrems de vidre; en fi, que ara me n'he anat del tema, que la "Jalea real" no ha pogut vitaminar-me prou i diguessim que estic acabant el  mes una mica sota mínims.
Un bloc però, almenys el meu, no és un espai-consulta i per tant us estalviaré els detalls de les meves dolències  però necessitava introduïr-les si més no, per fer-vos saber que existeix una alternativa a les ampolletes, a les càpusules, a l'espirulina, a l'aspirina, al hibuprofè, al psicòleg i a tots els remeis que us puguin anar donant per passar migranyes, mal d'esquenes, mal de cor, mal d'humor i altres indisposcions i malestars causats per gèrmens heterogenis amb mala llet.

Potser ja l'heu vist alguna vegada, fa anys que córre per la xarxa. La primera vegada que me'l van passar, deu fer un parell d'anys vaig reconciliar-me amb la vida i ara que he tornat a topar amb ell, m'adono que m'hi debia haver tornar a disgustar (amb la vida) perquè cada vegada que el veig, l'escolto i el filtro per la pell, em reconcilio amb ella altra vegada a través de'n  Matt, el meu heroi.

Ja sabeu, com sempre, volum ben alt, molt recomanables uns bons auriculars, i aquesta vegada feu desaparèixer tot el contingut racional del vostre cervell i intenteu deixar-hi només les emocions. L'efecte és bastant immediat però aguanteu fins al final, notareu de seguida com les piles es van carregant i tot es veu d'un altre color, no hi ha ampolleta que ho superi ni racó del cor que s'hi resisteixi.

...i ara cliqueu l'enllaç. Petons i abraçades 


divendres, 11 de febrer de 2011

CONNEXIONS NEURONALS


Ahir no hi erem totes. Malgrat ens hi esforçem, aconseguir que puguin sopar juntes mitja dotzena de dones que començen el dia quan surt el sol i l'acaben quan poden i les deixen, no és fàcil. De fet, tot i que el vi sempre ajuda a redefinir la mirada a certes hores de la nit, els ullets de les que estem a la foto diuen molt del dijous que cada una va viure a la seva manera, però tot i l'esforç, el fred i el cansanci ens mou el que ja s'ha convertit en la sana necessitat de cultivar una amistat plegades.

Ahir no hi erem totes però totes necessitàvem ser-hi. No fa massa, una de nosaltres ens va fer arribar la transcripció d'una ponència del cap de psiquiatria de Standford relacionada amb la connexió ment-cos i la relació entre l'estrés i el malestar físic. Entre moltes altres coses, el text exposava la connexió especial entre les dones i com entre nosaltres ens proporcionem sistemes de recolzament que ens ajuden a lidiar amb l'estrés i les experiències dífícils. Es veu que científicament parlant, aquest "temps per les amigues" facilita la fabricació de més quantitat de serotonina, un neurotransmissor que ajuda a combatre la depressió i pot produïr una sensació general de benestar. No és genial?

Però ahir hi havia una atmòsfera especial que embolcallava el sopar; no sé ben bé què ens passava però a cada brindis hi havia una solemnitat que no acostuma a acompanyar aquestes trobades banyades amb bons vins i llargues estones de riures. Des que ens vam asseure la conversa va girar entrorn a l'amistat, no recordo arrel de què, de la importància d'allò que estavem fent, de com et pot trontollar la vida i quants pilars es poden desmoronar davant teu però l'únic que es manté ferm és el de l'amistat.

Hi he donat voltes tot el dia: els amics en general, també elles, però parlo de l'amistat en majúscules, és un canal per on fugir de tot sense donar cap explicació, és una abraçada de seguretat, de tranquil.litat, de saber que no estem sols. L'amistat és amor però l'amor no és amistat ( tot i que per anar bé hi estigui inclosa).

El què deia el cap de psiquiatria de Standford ja ho intuïem totes, però és agradable si més no, saber que els nostres sobretaules, safreigs, secrets, humiltats, frivolitats, plaers i malsons son fruit d'una necessitat que científicament resulta ser beneficiosa per la salut.

El post d'avui no pretenia ser un homenatge al ponent de Standford sinó a les que ahir van generar més serotonina de la què és usual en la meva persona, a totes les amigues, però també als meus amics del sexe oposat, que provoquen reaccions neuronals positives en mi mitjançant connexions de les que em penjaria com si d'una liana es tractés, per saltar del meu món a la realitat i  fer una vegada més el viatge de tornada.

El més sorprenent de tot és que passen els anys, i de sobte, tota una sèrie d'il.lusions i projeccions que havies fet pel teu futur i que creies perdudes en la immensitat de l'espai, ara ben entrats els trenta retornen en forma d'un grup d'amigues que son capaçes de fer-me riure, i fer-me riure molt, de convertir-se en unes orelles enormes,  de mirar-me amb els ulls quan  els explico coses grosses però també les petites, que opinen però recolzen, que em rodegen però no trepitgen el meu espai vital perquè sense haver-los de dir res saben quins son els meus límits. G-R-À-C-I-E-S

Va per vosaltres guapes......Coldplay – Death And All His Friends


dimarts, 1 de febrer de 2011

TRAMUNTANA I ALTRES VENTS DE CANVI

Torba una mica pensar que El Caire i Tunissia sempre han estat en el mateix punt del mapa, i que de Mubaraks i Ben Alis se'n poden trobar uns quants sense haver d'esperar la temporada de bolets, i en canvi, jo no sé què ens donen als occidentals, que som ignorants de certes coses fins que aquestes s'apoderen de la tinta de la premsa, o entren a la força dins les pantalles del televisor per ocupar prime-times, i altres mots que teixim distesos mentres d'altres, intenten  definir paraules com democràcia, llibertat o prosperitat.
No us venen temptacions de sortir al carrer a cridar contra l'autoritarisme i contra aquesta colla de dictadors maleïts i covards que fugen amb la cua entre cames carregats d'or i protegits de comptes corrents allà on vagin? A mi sí, com aquelles nits de fa uns deu anys, recordeu que obríem les finestres de casa donant cops a una cassola amb un estri de cuina ben estrident despertant més d'un veï per sumar-nos així a la protesta llunyana contra el corralito financer del moment?  A mi el què em passa és que em fa com cosa formar part del repertori coral que tots plegats formem mentre emulem una mena de "Dia de la marmota" que més o menys funciona així: pi-pi-pi-pi (despertador)-café (el so de les Nespresso del veïnat ja és com un himne nacional)-dutxa-nens al cole-moto/cotxe/bus/vaga bus/vaga Renfe-8 hores de jornada de treball-moto/cotxe/bus/vagabus/vaga Renfe de tornada-dutxa nens-deures de desenes i unitats-va acaba't la poma-bona nit carinyo-mirada seductora de Ramón Pellicer al temps que xiuxiueja més que parla que l'exèrcit egipci afirma que mai farà servir la força contra el poble. Em fa com cosa que entre tots tolerem règims totalitaris  i siguem capaços de mirar-nos el melic fins al punt hipnòtic de creure'ns que l'èxit del Barça és l'èxit de tots. I quan el Molina diu que la tramuntana seguirà bufant amb força a l'Empordà, jo encara penso amb els carrers del Caire i les meves ganes de cridar, i em direu ingènua, però em quedo penjada una bona estona pensant si realment la caiguda d'aquest parell d'autòcrates provocarà un canvi en aquest món boig on vivim i si la revolta social servirà per alguna cosa més que perquè algun fotògraf sigui premiat en el proper World Press Photo.

 (*nota: visca el Barça i adoro el World Press Photo)

Vull pensar que fer la revolució els ajudarà. Jo crec amb les persones.