dimarts, 1 de febrer de 2011

TRAMUNTANA I ALTRES VENTS DE CANVI

Torba una mica pensar que El Caire i Tunissia sempre han estat en el mateix punt del mapa, i que de Mubaraks i Ben Alis se'n poden trobar uns quants sense haver d'esperar la temporada de bolets, i en canvi, jo no sé què ens donen als occidentals, que som ignorants de certes coses fins que aquestes s'apoderen de la tinta de la premsa, o entren a la força dins les pantalles del televisor per ocupar prime-times, i altres mots que teixim distesos mentres d'altres, intenten  definir paraules com democràcia, llibertat o prosperitat.
No us venen temptacions de sortir al carrer a cridar contra l'autoritarisme i contra aquesta colla de dictadors maleïts i covards que fugen amb la cua entre cames carregats d'or i protegits de comptes corrents allà on vagin? A mi sí, com aquelles nits de fa uns deu anys, recordeu que obríem les finestres de casa donant cops a una cassola amb un estri de cuina ben estrident despertant més d'un veï per sumar-nos així a la protesta llunyana contra el corralito financer del moment?  A mi el què em passa és que em fa com cosa formar part del repertori coral que tots plegats formem mentre emulem una mena de "Dia de la marmota" que més o menys funciona així: pi-pi-pi-pi (despertador)-café (el so de les Nespresso del veïnat ja és com un himne nacional)-dutxa-nens al cole-moto/cotxe/bus/vaga bus/vaga Renfe-8 hores de jornada de treball-moto/cotxe/bus/vagabus/vaga Renfe de tornada-dutxa nens-deures de desenes i unitats-va acaba't la poma-bona nit carinyo-mirada seductora de Ramón Pellicer al temps que xiuxiueja més que parla que l'exèrcit egipci afirma que mai farà servir la força contra el poble. Em fa com cosa que entre tots tolerem règims totalitaris  i siguem capaços de mirar-nos el melic fins al punt hipnòtic de creure'ns que l'èxit del Barça és l'èxit de tots. I quan el Molina diu que la tramuntana seguirà bufant amb força a l'Empordà, jo encara penso amb els carrers del Caire i les meves ganes de cridar, i em direu ingènua, però em quedo penjada una bona estona pensant si realment la caiguda d'aquest parell d'autòcrates provocarà un canvi en aquest món boig on vivim i si la revolta social servirà per alguna cosa més que perquè algun fotògraf sigui premiat en el proper World Press Photo.

 (*nota: visca el Barça i adoro el World Press Photo)

Vull pensar que fer la revolució els ajudarà. Jo crec amb les persones.

2 comentaris:

  1. Ben dit! Veig els turistes que van arribant al Prat entre abraçades, com si haguessin pogut escapar de la pitjor de les guerres, i penso que si fos jo, m'hi haguès quedat, per cridar, si... I potser per mirar de guanyar el World Press Photo, també...

    ResponElimina