divendres, 11 de febrer de 2011

CONNEXIONS NEURONALS


Ahir no hi erem totes. Malgrat ens hi esforçem, aconseguir que puguin sopar juntes mitja dotzena de dones que començen el dia quan surt el sol i l'acaben quan poden i les deixen, no és fàcil. De fet, tot i que el vi sempre ajuda a redefinir la mirada a certes hores de la nit, els ullets de les que estem a la foto diuen molt del dijous que cada una va viure a la seva manera, però tot i l'esforç, el fred i el cansanci ens mou el que ja s'ha convertit en la sana necessitat de cultivar una amistat plegades.

Ahir no hi erem totes però totes necessitàvem ser-hi. No fa massa, una de nosaltres ens va fer arribar la transcripció d'una ponència del cap de psiquiatria de Standford relacionada amb la connexió ment-cos i la relació entre l'estrés i el malestar físic. Entre moltes altres coses, el text exposava la connexió especial entre les dones i com entre nosaltres ens proporcionem sistemes de recolzament que ens ajuden a lidiar amb l'estrés i les experiències dífícils. Es veu que científicament parlant, aquest "temps per les amigues" facilita la fabricació de més quantitat de serotonina, un neurotransmissor que ajuda a combatre la depressió i pot produïr una sensació general de benestar. No és genial?

Però ahir hi havia una atmòsfera especial que embolcallava el sopar; no sé ben bé què ens passava però a cada brindis hi havia una solemnitat que no acostuma a acompanyar aquestes trobades banyades amb bons vins i llargues estones de riures. Des que ens vam asseure la conversa va girar entrorn a l'amistat, no recordo arrel de què, de la importància d'allò que estavem fent, de com et pot trontollar la vida i quants pilars es poden desmoronar davant teu però l'únic que es manté ferm és el de l'amistat.

Hi he donat voltes tot el dia: els amics en general, també elles, però parlo de l'amistat en majúscules, és un canal per on fugir de tot sense donar cap explicació, és una abraçada de seguretat, de tranquil.litat, de saber que no estem sols. L'amistat és amor però l'amor no és amistat ( tot i que per anar bé hi estigui inclosa).

El què deia el cap de psiquiatria de Standford ja ho intuïem totes, però és agradable si més no, saber que els nostres sobretaules, safreigs, secrets, humiltats, frivolitats, plaers i malsons son fruit d'una necessitat que científicament resulta ser beneficiosa per la salut.

El post d'avui no pretenia ser un homenatge al ponent de Standford sinó a les que ahir van generar més serotonina de la què és usual en la meva persona, a totes les amigues, però també als meus amics del sexe oposat, que provoquen reaccions neuronals positives en mi mitjançant connexions de les que em penjaria com si d'una liana es tractés, per saltar del meu món a la realitat i  fer una vegada més el viatge de tornada.

El més sorprenent de tot és que passen els anys, i de sobte, tota una sèrie d'il.lusions i projeccions que havies fet pel teu futur i que creies perdudes en la immensitat de l'espai, ara ben entrats els trenta retornen en forma d'un grup d'amigues que son capaçes de fer-me riure, i fer-me riure molt, de convertir-se en unes orelles enormes,  de mirar-me amb els ulls quan  els explico coses grosses però també les petites, que opinen però recolzen, que em rodegen però no trepitgen el meu espai vital perquè sense haver-los de dir res saben quins son els meus límits. G-R-À-C-I-E-S

Va per vosaltres guapes......Coldplay – Death And All His Friends


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada