diumenge, 28 d’agost del 2011

DE COM SETEMBRE RONDA DE FA DIES



Abans, els estius eren eternament llargs, i jo berenava sovint pa amb oli i xocolata. Era una etapa en la que l’arribada del setembre es veia venir de lluny disfressada d’una sensació que anava calant mica en mica, dissimuladament ajudada per l'anunci de Perona (uh, qué cartera más molona) a la mitja part de Verano Azul, però amb el bany de la tarda, el que et deixava els llavis morats perquè no hi havia qui et treiés de l’aigua, la insinuant silueta del 9 al calendari s’esfumava del tot, de sobte l’anunci de rotuladors Carioca podia esgarrar una mica la il.lusió d’aquell hedonisme que semblava no acabar-se mai, però tot i així estavem salvats, almenys fins aquell dia que tocava comprar els llibres i l’aironfix, aleshores sí que ja, el retorn a la realitat era indiscutible, no hi havia volta de full.

Passaren els anys i una era una calamitat amb les matemàtiques, la física i la química i l’arrivada del setembre era més aviat una amenaça gris i opaca que pesava en la ment i en l’esperit per culpa d’uns apunts desafiants farcits de conceptes buits de sentiments, i que esgarraven el potencial lletraferit d’una adolescent que no se’n sortia amb segons quins plantejaments :


“Una camioneta acelera cuando desciende por una colina, partiendo desde el reposo hasta 30 m/s en 6 s. Durante la aceleración, un juguete (m = 100 g) cuelga de una cuerda del techo. La aceleración es tal que la cuerda permanece perpendicular al techo. Determine:
-El ángulo
-La tensión en la cuerda”


El meu profe de física es deia Moisés i parlava castellà per això per mi la física sempre serà un malson en castellà, també era el director de l’institut i crec que li feia certa pena, era plenament conscient que allò per mi era una condemna. A qui se li acut penjar una joguina d’una corda del sostre d’una camioneta i baixar per un pujolet? En fi, era una etapa doncs, en la que el setembre no li feia absolutament res mostrar-se impertinent des de la mateixa revetlla de Sant Joan.

I vingueren setembres reposats, mansos i pacífics en una etapa d’anar fent camí cada vegada més aprop de mi mateixa fins que un bon dia ja no era una, ni erem dos sinó tres i ara ja quatre, i quan un deixa de ser un, el dos no té influència sobre l’arribada del setembre però el tres i el quatre....com ho diria? el tres i el quatre son el que més m’estimo d’aquest món i ben bé que me’ls he buscat jo, però el tres i el quatre durant un mes seguit, dues setmanes del quals els tinc jo tota soleta en exclusiva dia i nit en llocs idílics però sense connexió a internet i sovint sense cobertura al mòvil, aleshores l’arrivada del setembre és urgent, es presenta desitjosa, a punt estic de fer-li una recepció de benvinguda, de declarar el mes com un bé d’interès cultural, històric i sobretot, un bé personal. Desorbitada, excessiva, drama queen...us deixo insultar-me fins la sacietat, però jo sé que les vacances no tornaran a ser vacances fins que aquest parell se’n vagin d’interrail (ja els ho pagaré jo si fa falta).


És curiós com la percepció de les coses va canviant i nosaltres som els mateixos, perquè sempre som els mateixos, encara que ja no ens quedin els llavis blaus i els dits arrugats per no voler sortir de l’aigua, en el fons sempre som els mateixos.

Val a dir que setembre comença el mateix dia de la setmana que desembre cada any, perquè hi ha 91 dies que separen setembre i desembre, que és un múltiple de set (el número de dies de la setmana). Cap altre mes acaba el mateix dia de la setmana que setembre en qualsevol any. Així doncs, bon setembre per tothom.

P.D: Moisés, con todo el respeto del mundo, este último párrafo lo acabo de sacar de la wikipedia en cuestión de dos segundos, saludos estés donde estés.
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada