IMPERTINÈNCIES DEL NO FER RES

Post estiuenc, vagi per davant que qui avisa no és traïdor: nivell neuronal baix, nivell de cafeïna en sang baix, nivell de paciència amb criatures cridaneres baix, nivell del mar alt, molt alt perquè en aquesta platja de la que egoïstament em nego a dir el nom i on passem més que estones des de fa anys, l’agost és compatible amb els metres quadrats de sorra que li pertanyen a un quan vol mar, i aquí encara és possible passar el dia sense haver de vigilar no posar el peu sobre el nas d’algú, ni tenir per exemple, un gos pequinès bordant a l’orella. Aquí les hores estan com subjectes a una altra dimensió, i si els meus fills m’ho permeten, llegeixo, prenc el sol i tardo una hora aproximadament a mullarm-me tota sencera perquè l’aigua sempre és freda, fredíssima i quan surto, si un encara segueix amb la migdiada sota el parasol i l’altre continua a la recerca de crancs i petxines vives, jo em dedico a pensar i a observar la poca gent que pul.lula per aquí i haig de dir que hi ha una cosa que em té capficada aquests dies: les nòrdiques a la platja no s’embruten amb la sorra. 

He avisat al principi, el cap no em dóna més de si, reflexiono al voltant d’aquesta futilesa com si es tractés de la meva tesina antropològica particular i he arribat a nivells de concreció increïbles distingint en quin grau la sorra les embruta segons nacionalitats. Val a dir que aquí la sorra és de la punyetera, de la que s’enganxa a la pell com si li anés la vida, de la que quan et dutxes t’arrepenteixes d’haver estat asseguda a la vora del mar fent pastissets amb la pala i la galleda, tot i així però, a les holandeses, noruegues, sueques i fins i tot alguna britànica, us prometo que no se’ls adhereix igual, comprobat. Les que s’emporten un 10 en pulcritud sorril son les holandeses, que passegen cossos perfectes, alts i esblets amb un to daurat de pell increïble, es capbussen i a sobre son bones nadadores, surten i tornen a les toballoles que les esperen blanques, flonges i sobretot netes. Jo recordo quan erem molt petites i passavèm amb els meus avis uns dies a Calafell, quan encara era un petit i autèntic poble de pescadors o així el mantinc jo en el record perquè no hi he tornat a posar mai més un peu, amb barques blanques i blaves i vermelles i pescadors teixint la xarxa al llarg del passeig. Ho he somiat? no n’estic segura...Sigui com sigui, el que sí recordo segur és la meva germana gran i jo, a la petita encara li faltaven anys per néixer, ella prima i espigada i jo entradeta en carns i amb molts cabells a la cara, amb el meu avi Climent asseguts vora el mar agafant tallarines i la meva àvia Lídia a la platja amb vestit i barret: mireu nenes, les “ingleses” quines toballoles més blanques, no s’embruten mai. I aquesta frase m’ha persseguit tota la vida sempre que he estat a prop del mar, perquè jo ho intento de veritat, m’hi esforço, les porto netes, acabades de sortir de la rentadora sempre que puc, les estenc amb tota la cura del món, planto una abarca a dalt i una a baix per tal que no es moguin amb el vent i al minut ja son plenes de sorra. Ara puc culpar el meu fill gran que durant 6 anys ha volgut ser explorador de dinosaures però des de fa uns mesos es planteja ser ninja professional, i quan menys t’ho esperes surt de l’aigua i fa unes pràctiques del què ell anomena tècniques que et tiren per terra l’objectiu de la toballola neta. Però molt abans que aquest mini pluriempleat a qui segons diu tampoc li importaria ser granger vingués amb mi a la platja, jo ja tenia aquest problema particular amb la toballola bruta i la sorra als peus. En fi, que el tema nòrdic em té mosca perquè al capvespre, després d’aquella dutxa que val tot l’or del món, ben encremada i amb roba fresca, passagem per un camí de ronda que ressegueix la duna i que va deixant entreveure trossets de mar infinits, i entre foto i cafès amb gel, gelat i patinet, de sobte m’apareix tota una familia holandesa amb bicicleta, i la que em passa més a prop té la meva edat però un aspecte que torna a ser mereixedor del 10: també s’ha fet la dutxa, també s’ha encremat, però ella no sua sobre la bicicleta i padaleja digne com la que més, amb una ratlla de llapis d’ull blau turquesa que li resalta la mirada profunda i serena. Jo només he caminat darrera la prole i ja tinc una llaga al peu. Per què? tinc la meva pròpia teoria però és llarga d’explicar i pròpia d’un article del Science Today. En fi, en el fons que se m’enganxi la sorra a la pell m’honra, perquè és la sorra de la meva terra, i l’amiga digna del país de les tulipes i els esclops amb regust de formatge i mantega, ha de venir fins aquí per tal de poder-la trepitjar i deu ser per això que no se li enganxa ni l’embruta com a mi, perquè no va amb ella, perquè a nosaltres, els mediterranis la sorra ens uneix a un mar que no sap de toballoles blanques però sí de mariners i sardines.

Digueu-me “tiquis-miquis” però a mi el mar només m’agrada així, amb olor de sal i roques on s’hi amaguen crancs taronges, on la vista no veu res massa manipulat per la mà de l’home, on hi ha el “xiringuito” perfecte en el lloc correcte respectant els colors i les olors, així amb aquestes dunes i pins que llançen petons a l’aigua d’un blau casi fals de tant blau que és, com el blau de les pintures a l’oli de la paleta del meu pare que de petita em temptaven a posar-hi el dit quan un manyoc de blau fresc reposava sobre la tela, i mirat d’aprop era només això, un manyoc blau, tou i gustós de tocar quan la pintura encara no era seca del tot, però de lluny era ja una onada, un mar immens, el mar que a mi m’agrada. 

Ai companys, us deixo, me’n vaig a llegir al llit fins que se’m tanquin els ulls mentre deixo colar per la finestra oberta els debats entre grills i altres animalons de la nit que prefereixo no saber què son ni on son, però sonen a prop i benvingut també aquest airet que em fa dubtar entre tapar o no tapar un Oriol que ara sí per fi dorm rendit; esperem que l'airet no es converteixi en tramuntana i aquesta m’acabi d’abolir l’activitat cerebral pròpia d’un mes d’agost extrany.

Petons i abraçades des d’aquí....