dijous, 7 de juliol de 2011

FER GIRAR EL MÓN

Sempre que baixo amb la moto per un trosset curt del carrer Calvet, em  miro l’edifici del Grup Godó que s’alça imponent a la Diagonal. Digueu-me peliculera però a mi tants pisos plens de despatxos, redaccions, petites sales per fer un café ràpid entre reunió i reunió, ascensors plens de treballadors actius i competents treballadores amb ulleres de pasta i sabates amb talons de vertigen, em provoquen un allau d’històries i personatges que reescric cada dia parada al semàfor de Calvet-Travessera. La llàstima és no poder obrir ràpidament el seient de la moto, treure el bolso, agafar la meva Moleskine petita, negra, vertical i amb les fulles en blanc (ho sento,  MKS fins la mèdula amb un punt de fetitxisme i tot) i anotar tot el què em ve al cap. Sempre penso que un dia m’hauria de deixar caure per una botiga d’aquestes que venen artilugis demandats bàsicament per detectius privats i comprar-me algun aparell amb el què pugui dir en veu alta el què penso mentre vaig en moto i quedi registrat i ja de pas, que sigui fàcil de descarregar a l’ordinador i em convertexi la veu en tipografia courrier new 12…perdó, anada d’olla ho reconec, però és que avui estic atontada, endormiscada fins fa ben poca estona per una qüestió vull pensar de bioritmes i de coses de l’estiu que em té amb uns ulls tipus Garfield fins que el cel comença a enfosquir-se i després se m’activa un no sé què que no trobo el moment d’anar-me’n a dormir i una xerrera que el pare dels meus fills m’ha de llençar mirades furtives des del coixí del costat per dir-me que potser que tanquem el llum d’una vegada, no?

Tot això venia perquè avui tornava de la feina al capvespre (quina paraula tant bonica, capvespre, cap vespre, cap-vespre, capvespre), i estava parada en aquest semàfor de Calvet-Travessera on normalment fantasmejo amb les meves històries de l’edifici del Grup Godó, quan una escena se m’ha empassat literalment a mi i a tot el codi de circulació, i durant uns jo crec que minuts, ni els peatons, ni els cotxes, ni les altres motos, ni tant sols l’edifici del Grup Godó eren allà, jo només veia aquell petó de la cantonada, davant del quiosc, els cabells llargs i castanys d’ella, la carpeta sota el braç caigut i sumament relaxat, molt alt ell, però no s’ajupia, tot i la diferència d’alçada encaixaven un amb l’altre d’una manera gairebé pràctica,  la perfecció feta física, l’emoció a flor de pell, tots dos amb els ulls tancats, units per un petó que feia callar el trànsit o no me’l deixava sentir a mi, un petó llarg que trencava els límits del temps, calent com aquest juliol de sempre, un petó prou important com per fer girar el món.  I així, amb el temps aturat i la vida congelada al seu voltant, m’he quedat amb la boca entreoberta, molt lluny de Calvet, molt lluny de Barcelona, molt lluny d’aquest dia a dia que s’oblida dels petons de les cantonades i ens permet només un tocar de llavis ràpid acompanyat d’un encara més ràpid “fins al vespre carinyo, parlem”.

Perquè el vespre no és el capvespre,  un petó ràpid no és un petó que fa girar el món.

I de sobte, un ensurt, la bocina d’un Seat León groc darrera meu i la creuada de mirades amb el conductor…vermella com un tomàquet  he pujat Travessera com una nena a qui han enxampat fent una entremeliadura i quan m’han baixat els colors, he pensat en els petons, en que mira que m’estimo el català, però no hi ha paraula que superi BESO, en que ben bé, hi ha coses que no son obligatòries i potser ho haurien de ser, com els petons llargs a les cantonades i els somnis d’una nit d’estiu.

Somieu companys, somieu perquè com deia en F.V. Foix, és quan dormo que hi veig clar.
És quan plou que ballo sol,
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada