dilluns, 20 de juny de 2011

EL TEU NOM EN UNA CINTA

Ser mare implica saber fer coses com planxar una cinta amb el nom de la prole a totes les peces de roba que les criatures han de portar a diari a l’escola i guarderia. El pare dels meus fills diu que la propera vegada m’asseguri que queden ben enganxades perquè fa poc el filtre de la rentadora era un festival de noms i cognoms que va acabar amb el programa de centrifugat.  Un desastre, però hem sobreviscut. Aquesta era la tasca que bonament estava desenvolupant jo fins fa uns instants, amb la desagradable escalfor de la planxa a l’estiu, llegint constantment el nom del meu petit sobre pantalons i samarretes i pensant com s’ho deuen fer la resta de mares del món perquè la cinta els quedi recta i no se’ls desenganxi a la primera rentada, quan m’he adonat que l’ocasió mereixia un post en aquest blog-calaix-de-sastre que és el meu, així que després d’escaldar-me la punta de dos dits, he desendollat la planxa i aquí em teniu, donant fe que han passat 15 setmanes des que vaig deixar la feina i com que aquesta és la última ja que alguna llei considera que ja n'hi ha prou, demà el meu petit s’estrena a la vida real i entra en el micròbic món de les guarderies, ja sabeu, bates a quadres, mocs cada quinze dies i una de polls de tant en tant.  
Mentiria si no digués que una mica petita ho necessito jo més que ell,  entre altres coses perquè la meva esquena no sé si s’ha transformat en un pal de fusta o en ferro forjat, però ha deixat de ser una esquena. Tot i així, Oriol, gràcies per les nostres petites estones idíliques en les que hem compartit cafè i biberó, gràcies per aprendre a fer petons sorollosos i plens de baba que m’estoven el cor, gràcies per les migdiades que m’han regalat una hora i mitja de llibertat al dia, gràcies per omplir aquesta casa de riures i crits, per apagar i encendre la televisió fins la sacietat, per debloquejar-me el móvil i fer trucades a qui no volia trucar, per omplir tots els racons amb palets de les orelles que tant t’agraden, per haver-te enamorat del teu pare i del teu germà, gràcies per escoltar-me i clavar-me la mirada als ulls quan t’explico contes i també per imitar-me gestos que ni jo m’adono que faig, per somirure quan et faig ballar els Stones, acompanyar-me a les botigues de roba i haver de fugir corrents després de deixar clar a tothom que odies anar a comprar, per agafar-me la mà quan et vols adormir i no pots, per estar sempre de bon humor, gràcies per menjar absolutament de tot, alguna formiga inclosa i altres coses que tampoc cal explicar.

Sàpigues que només tu tens la culpa de que vulgui més dies amb tu, amb la teva pell tan fina i els teus mini peus rebassuts.

Just ara que fa un parell de dies que em dius mama amb una mica de veu de B.B King…gràcies sobretot per això. T'estimo petit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada