IMPOSSIBLE PENSAR UN TÍTOL

No em castigo gratuïtament, és el meu bany de realitat diari, llegir premsa encara que sigui tard del dia, perquè hi ha notícies que no cal que siguin fresques, perduren al llarg del temps, hi ha llagues sempre vives, tant àcides i desgarradores que ens fan apartar la vista cap a minueses de la nostra existència i sembla que així no les sentim tant intensament, com el gel que de tant fred crema, de tant horror som capaços de veure-hi el no res, fer com si no existís, però SOMÀLIA existeix, ella i tantes altres terres i guerres oblidades, silenciades per culpa de la seva perdurabilitat en el temps, per la resisstència del propi dimoni i la seva maligne capacitat de destrucció, de lesionar, de trencar en mil bocins vides, esperançes, somnis però sobretot realitats.

Com sempre la culpa és dels altres, ens sentim més còmodes sabent que  Al-Xabaab controla les regions del sud que les Nacions Unides han declarat en estat de fam, quasi que millor que Al-Xabaab no permeti l’accés a ONG’s o institucions internacionals, perquè així des del sofà de casa, confirmem que que no hi podem fer res  i restem uns quants remordiments, una casa on qui més qui menys hi té un record (abonat) d’IKEA, empresa de la qui gratament llegeixo que ha fet una donació que supera la de molts països, concretament 62 millons de dòlars, una diferència considerable respecte a altres països com França (36), Alemanya (33), Espanya (32) o Itàlia (8), tot és benvingut, però un 10 pels suecs de mobles impronunciables.

Les proporcions èpiques d’aquesta tragèdia humana necessiten una solució igual de gegant, i com a persones que mengem cada dia molt més del que necessitem, tenim l’obligació de posar-nos com a repte augmentar la solidaritat, i per solidaritat val el no girar la cara, i per no girar la cara que cadascú faci el què pugui, material o moralment, però no hi ha massa temps per deliberar, el què es necessita és menjar, així de simple, menjar. El què es necessita també és un gegant enorme que mogui una mica el cul, perquè jo em pregunto, la ONU, a part  d’alertar de la situació fa alguna cosa més? Quan un es diu Nacions i de cognom Unides, vull pensar que ha de tenir un poder de gestió més gran que un que es digui IKEA, i per què cap govern, cap institució ni cap mitjà de comunicació li pot exigir responsabilitat a aquesta nena mimada? Algú li ha de poder demanar explicacions perquè 500.000 desplaçats per la pobresa en un sol païs no surten del no res d’un dia per l’altre; però si jo ja recordo quan era petita les notícies d'un dia a casa els meus avis, sonava “We are the world” i les imatges ja eren de Somàlia, jo creia en la cançó, innocent de mi, era una època en la que pensava que el món era bo i que quan fós gran Somàlia  somriuria. Però no va somriure,  més aviat va tornar a plorar  la mort de 300.000 somalís el 1992, 300.000 morts de gana, de fam. 

HOLA  ONU, hi ha algú???? On et deus haver oblidat la carpeteta amb possibles previsions de sequeres que bufetegen com aquesta i possibles mesures per frenar-ne l’impacte sobre les vides humanes?  M’has defraudat ONU estimada, també creia en tu de petita, de fet, encara de gran he somiat alguna vegada formar-ne part però ara ho deixo córrer perquè no li estàs donant la teva mà gegantina a Somàlia i és imperdonable que  li deixis només quatre opcions:

1. Escapar al Yemen o a Kenia (i puntualitzo ONU estimada, al Yemen no hi he estat encara però a mi a Kenia m’han tret pa florit de les mans amb ulls que se surten de les òrbites, he omplert sacs bruts de blat a tribus que tenen només la pell que els cobreix els ossos així que tampoc deuen anar sobrats com per anar-hi muntant camps de refugiats)
2. Si ets jove, posar-te a les ordres d’algun senyor de la guerra que no permet l’entrada d’ajuda humanitària i que es forneix d’armes que directe o indirectament son financiades per Espanya (també paguem visites del papa, per compensar imagino, i guanyar-nos una mica el cel)
3. Convertir-te en pirata i pescar pels que tenim peix a la nostra dieta i mentres esperes que piquin segrestar i exigir rescats
4. Morir-te de gana. 

No tot és culpa de la ONU, no tot és culpa de la sequera, ni tot és culpa d’Al-Xabaab, però alguna cosa em diu que algú que no sóc jo ha de poder fer retornar la consciència al poble somalí del seu valor com a persones, perquè ells segur que NO en tenen la culpa. Si durant dècades et diuen que l’alternativa a morir-te de fam és jugar a la guerra, l’ideologia acaba calant. Però a Somàlia i a altres drames veïns com Etiòpia hi neixen nens que encara hi son a temps de creure que l’apocalipsis que ara tenen davant un dia era una terra que tirava endavant amb dificultats però una terra digne.

No sé nois, a mi se’m escapa de les mans, només sóc conscient d'haver llençat avui un préssec que se m’ha fet malbé perquè he oblidat de menjar-me’l a l’oficina, m’he queixat de mil problemes amb internet per culpa d’unes obres, he fet morros perquè demà és cap de setmana i aquest em toca treballar, i he escrit aquesta entrada al blog sobre Somàlia però no he fet res per Somàlia.

Crec recordar que el primer Homo Sapiens, el Sapiens-Sapiens d’on venim tots i cada un de nosaltres, caminava per Somàlia, ja buscant menjar, pobre, aconseguint-ho amb més èxit que no pas ara perquè de fet va convertir-se en tu i en mi i si és així, tots podríem ser ara a Somàlia, si és així, tots som una mica de Somàlia. Si és així potser puc repescar “We are the world” i la ONU de la paperera de reciclatge on van a parar totes les meves quimeres fracassades.