dimarts, 11 de gener de 2011

LA VIRTUALITAT QUE ENS UNEIX

Avui dinant un bon amic m'ha dit: "no em diguis que t'has fet un blog per fer amics". Pensar que ha arribat a aquesta conclusió m'ha molestat enormement; de manera resumida perquè tinc 35 anys i "fer amics" no m'interessa per res, prefereixo trobar-los pel camí, descobrir-los i convidar-los a fer un cafè, saber si dormen bé a la nit o si s'han fet alguna cosa al cabell últimament;  agregar-los a llistes desconeixent si estan cansats per un mal dia a la feina  no entra dins les meves prioritats.

Sigui com sigui, el meu amic, amb qui he compartit més d'un cafè, m'ha fet adonar que el meu blog és un espai sense objectius, sense cap altra finalitat més enllà del vici d'escriure, d'acabar el dia a la matinada però posant un punt i final digne a aquestes 24 hores que se m'escapen inconexes a través dels mails i es dilueixen en reunions de temes amb els que he topat però  no he buscat, s'aceleren entre dutxes i sopars envoltats de dinosaures i ratoncito pérez que últimament sovinteja per aquí, i s'acaben precipitant altra vegada entre deures de màster i guions-somia- truites dels meus.

En fi, que hi ha qui s'asseu a terra amb les cames creuades i pinça el polze amb l'índex per relaxar-se tot tancant els ulls, i d'altres teclagem sense donar forma a res i ho fem públic perquè tal com diu la Brandi Carlile "the stories don't mean anything when you've got no one to tell them to", així que aquí em tens, a la una i 33 minuts de la matinada, sense son i compartint un pensament agafat a l'aire amb la virtualitat que ens uneix en aquest precís instant. Bonic, no?

Per cert, demà, si no teniu una manera més digne d'acabar les vostres 24 hores, poseu-vos uns auriculars amb el volum considerablement alt i escolteu aquesta cançó: Brandi Carlile – The Story

Ara sí, me'n vaig a dormir. Bona nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada