diumenge, 16 de gener de 2011

NO TINGUEU PRESSA PER CRÉIXER

Ahir a la nit em vaig fer una mica més gran dins d'un cine.

Jo sóc de les que fan un pacte amb la pantalla: em crec tot el què hi apareix des del minut zero fins que la pel.lícula acaba, el pacte implica trasllat, aguantar-se l'alè, riure, enfadar-se, tremolar, plorar, enfonsar-se a la butaca i perdre el món "real" de vista. Faig les delícies de tot director i/o guionista, no porto tapa-ulls físics, però amb una bona pel.ícula no em calen, desapareixo, no hi sóc.

Ahir em vaig rendir als peus de Pau Freixas i d'Albert Espinosa i us recomano aferrissadament que proveu de fer-ho també vosaltres, especialment si passeu dels trenta i no supereu encara els 40.

Herois és  obrir l'àlbum de fotos amb els angles arrodonits que tots tenim a casa els pares, és un vol directe sense escales a aquells estius dilatats en el temps, a aquells dies sobre una bicicleta que no acabaven mai, però és també caure en l'evidència que els anys passen de veritat, i que ja sóm part d'una generació que inclús té una pel.lícula. 
Ens n'hem fet un tip de recordar els 80 a través del cinema, però la cultura nord-americana ens ha fet agafar com a pròpis uns records que alemnys jo no he viscut mai. A Herois reviureu entre riures i somriures nostàlgics, moments que ja havíem deixat pel camí, sensacions tant properes que aconsegueixen fer-nos viatjar a una infància que potser per primer cop reconeixem llunyana. L'anireu a veure? feu-ho siusplau,  aneu i deixeu-vos anar, sigueu capaços de treure el nen que per sort tots portem dins i gaudiu de la innocència, de la que era la nostra innocència, agafeu-vos als detalls més petits com l'adhesiu que porta el protagonista enganxat a la motxilla per fer un viatge impagable en el temps. Herois és una petita immensa joia generacional banyada de sinceritat i tendresa.

Mai intento convènçer a ningú de les pel.lícules que m'agraden perquè considero que el cine és íntim i personal, però insisteixo amb Herois, perquè sé que és un regal per tots nosaltres, tots els que ens llevem sense saber encara molt bé el què volem però alguna cosa ens diu que ja en va siguent hora, que aquest cinisme que governa la majoria dels nostres dies ens ha robat la ingenuïtat que un dia ens va fer creure que podíem tocar la lluna.

Ahir en comptes de bona nit, vaig xiuxiuejar a l'orella del meu fill: "No tinguis  pressa per créixer".

Bona setmana herois i heroïnes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada