GRIPAUS I ALTRES PRÍNCEPS ENCANTATS

Em pregunto en quin hemisferi del meu cervell s'ha produït la indignació amb mi mateixa avui divendres 29 d'abril, al dret o a l'esquerra, diuen que les dones fem servir més l'esquerra, oi? Estic parlant sense saber-ho a ciència certa, però més ben igual, no crec que el meu blog arribi a cap autoritat en la matèria, i si ho fa, agraïré la correció.
La qüestió és que al llegir el diari d'avui (digital i gratuït), m'ha sorprès l'atemptat de Marràqueix. Els meus ulls han anat resseguint les línies d'informació, m'han sabut greu les morts, m'he preguntat qui deu haver-hi darrera i he recordat una fotografia que tinc amb la meva mare de finals dels 90 menjant-nos un gelat dalt de la terrassa d'aquest mateix cafè.
Seguidament, com si d'un mostrari de desgràcies es tractés, he he llegit que els morts pels tornados a Estats Units ja eren més de 300 i he expressat un simple "Òstia, pobres". Amb el conflicte a Siria, i ara seré molt sincera, ja no m'he acabat de llegir la noticia, només els titulars, inclús m'ha fet mandra prémer el triangulet del "play" per veure'n el vídeo, però és que ha arribat un moment, que les revoltes al món se m'han barrejat dins la ment com un puré politico-social inmenjable que necessita amb urgència un cuiner professional dels de la cuina de tota la vida, un cuiner que doni un cop de puny a la taula de la ONU i que ens renyi dient que ara per naps i ara per cols, el més calent en l'ordre mundial és a l'aigüera i l'aigüera ja em perdonareu, però necessita un lampista urgentment, en fi, que vas estirant el fil de les notícies i vas a parar a un cul de sac que als ciutadans de peu de carrer com jo, ens costa d'entendre.
No he volgut entrar en política catalana perquè també sense saber-ne prou, opino que el fons de competitibitat ve a ser una carta als reis enviada el mes d'agost.
Just quan estava a punt de fer un "escape"-cames-ajudeu-me veig una petita noticia a peu de pàgina sobre la misteriosa mort d'un miler de gripaus a Barcelona, creuen que poden haver estat enverinats prop de les basses del Teatre Grec, i com aquell qui no vol la cosa, he retingut al detall la quantitat de gripaus morts, les seves característiques físiques i el seu nom en llatí, que no vull semblar pedant però m'ha fascinat, Alytes obstetricans , i el seu nom comú amb el que no he pogut evitar somriure, Tòtil. No eren tòtils qualsevols, estaven censats pel departament de biologia de la Universitat de Barcelona per encàrrec de l'Ajuntament. Doncs sabeu què? m'he fet imatges mentals dels "dolents" que posaven verí a les basses dins la nit plujosa d'ahir, imatges mentals dels milers de gripaus flotant panxa enlaire, he reflexionat sobre per què enverinar tòtils innocents, he pensat si el departament de toxicologia en publicaria els resultats de les seves investigacions, podríem dir doncs, que he processat la noticia dels gripaus, tòtils, però gripaus al cap i a la fi i aleshores ha sigut quan en un dels dos hemisferis del meu cervell ha esclatat la indignació. Com em podia colapsar per uns moments per la mort dels gripaus i en canvi haver fet només una lleugera ullada als diferents desastres mundials que arroseguen la terrible mort de persones reals, innocents, lluitadores o de vacances, però persones que ara, quan escric això ja no hi son i no sé on son. I si el cor se m'està fent de pedra per culpa de la que comença a ser perillosament normal violència extremista i altres amenaçes naturals i no tant naturals?
Vull pensar que avui estava molt cansada de cap, vull pensar que des de fa unes setmanes em regeixo per horaris de biberons i papilles i se m'estoven els fonaments de la vida adulta per culpa de cançonetes reiterades tipus "mireu allà dalt en el sostre què hi ha, és un gros animal que amb bicicleta va...." vull pensar que, igual que en William i la Kate han passat de tot i s'han casat avui malgrat totes les desgràcies mundials dins del seu puto món de yupi (què passa? si el Guardiola diu Puto jo també puc fer-ho servir quan vull perquè no sóc un personatge públic i n'estic fins als nassos de tot plegat), doncs si aquest parell que a hores d'ara deuen celebrar la nit nupcial entre puntes i brodats amb escenes de caça de la guineu (debien fer assaig general com la cerimònia o es tenien la lliçó ben apresa?), jo també puc haver passat de tot plegat, no?

Doncs no. No me n'aniré a dormir, i creieu-me si us dic que estic físicament acabada, fins a demanar perdó als siris, als 16 turistes morts a Màrraqueix, als que s'han quedat sense res a Alabama, els que hi han perdut la vida, i a tots els que he ignorat avui i es mereixien ser llegits. Perdó amb el cor a la mà.

I ara sí, bona nit a tothom, jo per avui plego, demà recolliré la cuina perquè necessitava escriure una miqueta sobre tot això i se m'ha fet tard, però una necessita posar ordre a ambdós hemisferis abans d'anar a dormir, en el de la dreta on suposadament hi ha pensaments més objetius i materials, i en el de l'esquerra on tot és més emocional i on si et descuides, li fas un petó a un gripau enverinat a Montjuïc i t'apareix en Willam fent tard al casori. Quin desastre de món casum tot. Si la Heidi aixequés el cap...